FA MOLTS ANYS, en un temps que escrivia sobre successos, m’adonava que et trobaves amb un crim, t’hi enviaven i et donaven dues pàgines just quan en sabies ben poc, te’n donaven una quan començaves a saber-ne més i a vegades, quan ja tenies més claus, ja no tenies espai per explicar-ho. El cas havia caducat a l’espera de la solució. Aquest ritme s’ha accelerat molt més, i no cal que digui que, com que ara prenc decisions sobre l’espai que dediquem a cada cosa, ho dic de forma autocrítica. La regla s’amplifica per l’impuls de la intensitat digital. El consum d’una notícia, la seva omnipresència, farà que caduqui abans, per esgotament. És una regla que la televisió controla fa temps, o almenys la gestiona, cremant cares a base de la sobreexposició i creant fàbriques de nous famosos per substituir els que s’han cremat. El fet té la seva lògica interna, i té conseqüències. Es pot veure en tota mena d’exemples. Joves promeses del futbol que si reben massa pressió en forma d’expectatives acaben caient del pedestal abans fins i tot d’haver-hi arribat. On ho trobo més preocupant és, esclar, en l’actualitat més transcendent, la que afecta la nostra posició davant la vida. El procés intern pel qual la primera decapitació d’un periodista impacta més que la segona, aquesta acomodació a cada realitat nova per dura que sigui, aquest mètode pel qual les paraules que cliquem molts cops acaben perdent el seu sentit original, les noves alarmes sanitàries que substitueixen les de fa un mes. La renovació permanent de les pors. I, sobretot, i ara torno a quan escrivia sobre successos, el fet que parlem molt quan sabem poc i que ja ens hàgim cansat del tema quan en sabem més.
