Publicitat
Publicitat

Veterana brúixola sonora

‘Rockdelux’ celebra 30 anys immersa en un debat sobre el futur de les revistes musicals

Hi va haver un temps en què les revistes de paper eren un catalitzador fonamental de l’escena musical d’un país. La ràdio ajudava a estendre els hits massius, però eren les publicacions especialitzades les que exercien de brúixoles en un temps -i un país- en què conèixer la discografia de The Fall -per exemple- podia convertir-se en una odissea. Internet ho ha posat tot molt més fàcil, però també ha eliminat part de la mística i l’èpica d’anar conquerint un grup vinil a vinil.

Nascuda a partir de les cendres de Rock espezial (que al seu torn venia de la mítica Vibraciones ), Rockdelux fa trenta anys que exerceix aquest paper d’orientació, amb algunes medalles a la solapa, com haver parlat dels Pixies aquí abans que esclatessin com a grup indie americà per antonomàsia o publicar un dossier sobre música house quan les discos d’aquí encara estaven enganxades al pop caramel·litzat dels vuitanta. Per celebrar l’aniversari han editat un número especial de 300 pàgines on assenyalen els 300 discos imprescindibles d’aquest període (més 200 mencions honorables).

La publicació, com la resta de capçaleres musicals aquí i a fora, pateix la crisi de vendes derivada d’un model de negoci que internet ha capgirat. “Abans hi havia poques revistes i, com que la informació era a l’abast de pocs, eren les encarregades de transmetre-la”, explica Santi Carrillo, director de Rockdelux des de pràcticament els inicis. “Aquest fet de ser intermediari i transmissor s’ha perdut i sovint ara se salta el pas dels periodistes. Nosaltres hi responem fent la revista de la millor manera possible. Oferint un criteri i treballant els temes. Perquè, i aquesta és l’altra cara de la moneda, ara hi ha tanta música disponible que algú ha de fer la tria i garbellar què és el millor de cada estil”.

La revista, que dóna feina a set persones, havia aconseguit mantenir una tirada de 50.000 exemplars mensuals, però en els últims anys ha vist com es reduïa a la meitat. Carrillo explica que tenen ganes de seguir endavant, però admet que el futur és incert: “Ens mantenim gràcies a un públic que ens és fidel. Però que s’ha fet gran. Normalment, a partir de certa edat deixaven la revista però hi entrava un públic de 18 anys que compensava les pèrdues. Però al públic de 18 anys d’ara, aparentment, no li interessa la música. Vas al Primavera Sound i veus que tothom té més de 35 anys. No sé on és el públic jove. Al futbol? ¿Jugant a videojocs? Ja sé que els concerts són cars, però sempre han sigut cars: jo havia d’estalviar, recordo, per anar a un concert”. Hi ha, tanmateix, un consol: “Tenim la sort que ara es viu una adolescència permanent. La gent de 30 continua vivint com si en tingués 20 i, per tant, allarguen i es mantenen a la revista. Però si les revistes no aconseguim un recanvi de públic jove acabarem morint o patint molt”.

Si les publicacions en paper pateixen una crisi de model pel seu format, les que parlen de música en tenen una d’afegida, ja que el consum d’aquesta branca de la cultura s’ha transformat de manera radical. “No hi ha res més impactant emocionalment que el record d’una cançó, i això és el mateix per a la gent d’ara. Però pel camí s’han perdut algunes coses. Abans mitificàvem els discos: el mateix format d’un vinil, les fotografies que l’envoltaven, la imatge dels grans intèrprets del rock, que eren com llegendes. Ara, des que el format és prescindible, la gent ho consumeix des de l’Spotify o altres plataformes i ho escolta amb un defecte de qualitat de so claríssim”, explica Carrillo. De fet, ell mateix és una mostra d’aquesta transcendència generacional: la seva entrada al món de la música va ser d’adolescent, quan va assistir a un concert de Mike Oldfield, que era qui ocupava aleshores les radiofórmules musicals, en unes festes del PSUC. De teloners hi havia uns aleshores desconeguts The Ramones, que representaven ja el nou món musical: més cru i descarnat, i més literalment popular també. I escoltar-los va fer que descobrís tota una branca de la música que fins aleshores se li havia escapat.

D’aquí la vocació de convertir la revista en guia de grups a descobrir i de fer-ho amb una derivada que lliga música i política, a partir de la premissa que qualsevol manifestació social i cultural és política. “Alguns ens critiquen dient que som elitistes perquè no parlem de la música del poble -diu Carrillo-. Però no és veritat. Resulta que molta de la música més interessant forma part d’una elit no perquè en tingui vocació, sinó perquè no arriba a les masses. El que no farem a Rockdelux és ser populistes i parlar de les coses comercials només perquè tenen més ressò mediàtic. Si som periodistes, hem d’oferir coses que creguem que són interessants, al marge de si són comercials o no”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT