El millor ve després

Dos dies històrics televisats en directe. Primer, la compareixença de Pujol al Parlament davant la comissió d’afers institucionals. I l’endemà, la signatura de Mas del decret de convocatòria de la consulta. Espectacles d’enorme transcendència però d’èxit desigual. L’espectador que s’enganxa a la pantalla per seguir en directe aquest primer esborrany de la història té la sensació que el millor passa quan s’acaba tot. És com quan l’audiència veu des de casa els presentadors del Telenotícies xerrant entre ells un cop finalitza l’informatiu. Tothom vol saber què es diuen i què els fa tanta gràcia quan somriuen picant els papers damunt la taula.

Divendres, després de l’acte vergonyant que vam veure al Parlament, va ser molt revelador contemplar la desfilada convergent saludant Pujol: Turull, Corominas, Meritxell Borràs... Sense ser gaire efusius per no semblar còmplices però allargant-li la mà per no semblar desagraïts. També era interessant veure com el saludaven els que eren a la mesa. Corbacho ho feia si us plau per força. I fins i tot vam veure Gemma Calvet que, després de retreure durament l’esbroncada a Pujol, se li acostava per encaixar-li la mà amable i amb un somriure. És com la Fórmula 1. Un dia guanya l’un i un dia l’altre, però tots són conscients que formen part del mateix circ.

Dissabte al matí, un cop Artur Mas va haver estampat la firma i es va haver aixecat per compartir-ho amb els aliats entre aplaudiments, vam veure l’escena de consellers i diputats acostant-se al document per fer-ne una fotografia amb el mòbil: Mascarell, Vilajoana, Pelegrí, Gordó, Boi Ruiz... També era curiós veure Joana Ortega passant la mà per l’esquena a Mas amb un gest carinyós, o Mascarell conversant alegrement amb David Fernàndez. Quan es pensen que ja no els filmen és quan l’espectador té la sensació que està passant el millor de la jornada, el més autèntic. Quan es deixa de representar el teatre, quan es desmunta el plató i tornem a la realitat. Veure com interactuen els personatges entre ells, si somriuen i busquen complicitats o si es mantenen distants observant l’escena. Al final del Telenotícies els periodistes saben que continuen controlats per la càmera, però aquests dos dies tenies la sensació que els protagonistes creien que s’havia donat l’espectacle per acabat i feien la seva. Posada en escenaversusrealitat. Enyorem la sensació de veritat, que recuperem una mica quan les càmeres ens permeten aquests minuts de sinceritat dels actors per fer de voyeurs.