Publicitat
Publicitat

El misticisme senegalès arrela a Catalunya

Un sufisme popular, solidari i integrador és majoritari entre els senegalesos de la diàspora

El misticisme no sempre implica soledat o una pràctica ascètica. També es pot viure en comunitat, fins i tot pot ser el motor que mou una ciutat. No és incompatible amb la vida mundana: amb la quotidianitat, la família i la feina, per exemple. També pot ser un punt d’emancipació col·lectiva per a les dones i els oprimits. I, a més, no ha quedat estancat en el passat ni és exclusiu d’una edat madura, sinó que els joves ho viuen amb delit i les noves tecnologies són una eina ideal per difondre i compartir aquestes experiències. És un misticisme... a l’africana. Per sortir de les assumpcions que pot arrossegar tot el que envolta la mística, cal començar per incloure experiències que ens arriben d’altres geografies. En alguns casos, com el d’avui, l’experiència no només arriba, sinó que s’hi estableix i arrela, oferint-nos la possibilitat de mesurar la nostra capacitat d’acollir, conviure i aprendre.

El Senegal, llar del sufisme

El Senegal sempre ha estat més a prop del que el nostre imaginari ha volgut pensar. El Mediterrani i el Sàhara són dos mars -l’un d’aigua, l’altre de sorra- emprats des de fa milers d’anys com a canals de comunicació, on la fluïdesa d’intercanvis materials i immaterials ha sigut constant (amb períodes més evidents i fructífers que d’altres).

Precisament, actualment, una de les poblacions immigrades més abundant a Catalunya és la que prové del Senegal, i en el conjunt de l’Estat és la més nombrosa de l’Àfrica occidental. A la vegada és una de les més actives en l’àmbit de l’associacionisme, ja sigui de manera ortodoxa o traslladant altres maneres de gestionar-se col·lectivament amb un fort component senegalès.

D’aquestes últimes formes, el vincle espiritual del misticisme islàmic (sufisme) és la principal característica associativa. El Senegal no és ni de bon tros l’únic país africà on part de la població pertany a una de les moltes vies sufís, però sí que té la particularitat d’articular un moviment autòcton, la muridiyya, amb un pes significatiu econòmicament i socialment (es calcula que hi ha al voltant de 4 milions de membres i que és la majoritària entre les persones immigrades).

El místic senegalès Xeikh Ahmadou Bamba (1853-1927) va promoure aquest moviment espiritual empès per la recerca del coneixement, el servei a la comunitat i la no-violència. Ràpidament va obtenir fidels i va alarmar les autoritats colonials franceses, que el van detenir per sedició. Expulsat i empresonat durant uns anys, no va deixar mai d’escriure les seves famoses khassaïds (derivació de la composició poètica cassida), extensos versos per ser recitats, que van des dels estats místics fins als consells pràctics. La tradició diu que en va escriure unes set tones. La seva fama, com succeeix amb personalitats tan excepcionals com aquesta, va anar creixent de manera espectacular, en especial des que va tornar de l’exili.

El seu exemple de treball interior i consciència espiritual, que enalteix la resistència cultural i la no-violència per sobre de qualsevol agressió, també el van portar a establir mecanismes de gestió econòmica, posant èmfasi en el treball i la solidaritat comunitaris com a motors de transformació social. La ciutat que va fundar, Touba, és avui dia la segona més gran del país -rere la capital, Dakar-, amb una jurisdicció pròpia que l’aproxima a una ciutat estat, on la gestió dels familiars del Xeikh es guia pels preceptes de la confraria. La setmana passada Touba va acollir, un any més, una de les peregrinacions més massives de tota l’Àfrica: el magal, que fa que milions de persones es donin cita en aquesta ciutat santa per rememorar l’exili de Bamba.

Presència a Catalunya

Com és habitual en la celebració del magal, les comunitats murids de la diàspora, com la catalana, també van celebrar aquesta data assenyalada. Durant tot el dia, cercles ( kurel ) de joves reciten els poemes d’aquest místic juntament amb fragments de l’Alcorà, es comparteix el menjar preparat per a l’ocasió (molts dels restaurants senegalesos de Catalunya són murids ) i s’escolten les reflexions dels convidats. Les dahira (agrupacions de fidels) són claus per organitzar aquests tipus d’actes i durant l’any funcionen com a espai de trobada, d’assistència, de pregària i d’estudi. El vincle entre elles és habitual, per exemple les de Barcelona, Terrassa o Granollers amb altres parts de l’estat espanyol (en especial Madrid i Andalusia), Europa (França, Itàlia), els Estats Units i l’Àfrica.

Com que a l’islam en general, i al muridisme en particular, emigrar és una pràctica recomanada, la dispersió dels murids i la seva capacitat de treball i d’emprenedoria han fet possible establir xarxes transnacionals sòlides, amb un retorn constant d’ingressos per invertir en la població i les infraestructures de Tuba i altres pobles de la regió. Una filosofia de vida pacífica i treballadora, espiritualment activa, que sap adaptar-se a les necessitats d’allà on va i enfortir la convivència i el respecte per altres creences d’una manera eficaç i alhora subtil. Com la resta de vies sufís presents i vives al Senegal (en especial la tikhaniya i els layens ), el seu objectiu principal és aquest esforç per seguir els preceptes divins sense oblidar-se de la complexa gestió quotidiana.

Entre els principals obstacles que coneixen, i que també han esdevingut fenòmens transnacionals, hi ha el fanatisme pseudoortodox que sempre s’ha mostrat molt hostil amb aquest tipus de misticisme popular, i també una creixent intolerància global cap a tota aquella persona que decideix emigrar i que, per a més inri, porta amb ella altres maneres de gestionar la vida, en comunitat i amb base espiritual.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT