Comencem l'any ocupant-nos de les coses serioses: 2014 és l'Any Joan Vinyoli. L'excusa, com sempre, és un número rodó: enguany, concretament el 3 de juliol, farà cent anys del naixement d'un dels poetes més importants del segle XX, i gosaria dir que no tan sols en llengua catalana. Vinyoli és un poeta profundament europeu, indiscutiblement modern, intuïtiu i fascinador com n'hi ha pocs. Hi va haver uns anys (difícils i abstrusos en tots els sentits) en què va poder semblar que la seva proposta no tenia la cabuda que exigia dins la poesia catalana del segle XX, i fins i tot que podia quedar sepultada sota una presumpta sospita d'epigonisme respecte de la poesia de Riba i Rilke. I, tanmateix, l'esperit sempre jove i llibertari, però a la vegada savi i clarivident, que desprenen els poemes de Vinyoli s'han anat obrint pas al llarg dels anys, fins a convertir l'obra vinyoliana en una de les més influents i fecundes que ha donat la literatura catalana moderna. Mentre escric això, tinc al davant (sempre cal tenir-ho al davant) el volum de la seva Obra poètica completa, que va publicar Edicions 62, sota la coordinació del professor i també poeta Xavier Macià. Més de set-centes pàgines que constitueixen, per a molts, un veritable text sagrat de l'ofici de poeta entès com a experiència de vida. Perquè la poesia pot ser moltes coses, però només assoleix la seva qualitat i el seu sentit més alts quan ens proporciona una experiència vital que no teníem prevista i que no hauríem pogut adquirir com no fos a través de la lectura d'uns versos o d'uns poemes concrets. La poesia de Vinyoli abunda feliçment i generosament en aquesta mena de material. Com ell mateix va escriure: "De vegades segrego poesia". Aquesta segregació, que l'emparenta a través dels segles amb la poesia d'un Catul, és el que fa que Vinyoli sigui un poeta indispensable, que mai ens alliçona però que sempre ens enamora. La vida és més rica i molt més interessant quan un es lliura a la lectura de Joan Vinyoli.
Cal felicitar, d'altra banda, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, per haver escollit el poeta Jordi Llavina com a comissari de l'Any Vinyoli. Llavina no és tan sols un dels nostres millors poetes en actiu (llegiu els seus últims llibres, Vetlla i Contrada, i ja m'ho direu), sinó que és un dels vinyolians més convençuts i entusiastes que hi ha al país. Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".
