18/09/2012

Aquest Onze de Setembre

3 min

Poques vegades m'ha sabut tant greu no ésser a Barcelona per la Diada. Pel fet de residir a fora ja em vaig perdre la manifestació històrica del 1977, i després no n'he encalçat cap més. Però enguany la recança és més gran, perquè mai la fita havia estat tan clara ni l'empenta popular tan distant del desmenjament oficial. Algun partit que se n'ha desentès ara donaria qualsevol cosa per atrapar el corrent de la història, que se li ha escapat de les mans. Altres hi han enviat gent "a títol personal" per tapar la dimissió col·legiada. I encara n'hi ha hagut que hi han anat com submarins, vigilant pel periscopi si s'aigualia el sentit de la manifestació per tal d'emergir en aigües tèrboles. Aquest Onze de Setembre ha estat una bufada que s'ha emportat moltes coses opaques i permet veure-hi millor.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però encara no és la transparència. Sóc escèptic de mena i em sorprèn la unanimitat amb què tothom es llança als peus de Mas per un discurs pronunciat paradoxalment a Madrid. Paradoxalment, esclar, en el cas que s'entengui en el sentit rupturista que no té, perquè és Mahoma qui va a la muntanya en lloc de convertir-se en muntanya, i apel·la al seu bon sentit: ah, si ens tractéssiu millor l'estat propi seríeu vosaltres...

Tant de bo fos la darrera apel·lació i els propers viatges Mas els fes a altres capitals! I ja em perdonaran els fans que li han sortit de sota les pedres, però en aquest discurs hi dringa una recança d'espanyolitat defraudada. És l'únic que encara pot justificar la pròxima reunió amb la resta de presidents autonòmics que Mas anuncia en el discurs. Si, com s'ha dit, la d'aquest mes ha estat la darrera manifestació independentista, la participació d'un president català als concilis de la divisió regional autonòmica de l'Estat haurien de ser història.

Abans que un discurs més ferm del que és usual en boca d'un president català ens atrofiï la capacitat crítica, val la pena recordar la seva negativa a marxar amb el poble el dia que aquest va entregar un nou full de ruta al govern. No per fer-li'n retret sinó per ponderar l'abast just del discurs. I és que Mas és el beneficiari d'una força moral regalada i és just exigir-li que l'honori amb els fets. Que la força és col·lectiva no s'hauria de perdre de vista, sota pena d'alienar-la en un mer reflex. I trobo preocupant que el primer impuls de Mas hagi estat apropiar-se-la per al seu partit reclamant-ne el protagonisme.

Catalunya té, a hores d'ara, una Assemblea Nacional clarivident i resoluda, i un president obligat a escoltar-la. Però Mas, de moment, tornarà a Madrid a demanar per enèsima vegada un pacte fiscal que a hores d'ara ja només seria una transacció. I encara més estrany: exigeix estructures d'estat com a condició prèvia a tenir-lo.

Davant el risc que el poder acabi reconduint l'energia popular cap a una fórmula d'integració hispànica, importa molt no deixar reposar aquest Onze de Setembre. Cal que el clam no esdevingui rutina en mans dels polítics. Cedir-los l'escenari seria repetir l'error dels anys vuitanta, quan la democràcia encallà en les estructures rígides i avui podrides dels partits. Cal desconfiar de la crida a la desmobilització en el moment precís que el poble es mobilitza, i preguntar-se, amb radicalitat justificada, pel risc d'entabanament, sobre si el futur el traçarà el país o una classe política covada en el pragmatisme, el col·laboracionisme i el mercadeig.

Catalunya ja no necessita més raons, ni el món les espera. El món, en tot cas, espera esdeveniments. Si n'hi ha, es pronunciarà segons les probabilitats d'èxit de l'empresa, o sigui, de la tenacitat dels catalans. Però creure que les estructures d'estat, que en la visió de Mas aprofundirien gradualment el camí de la sobirania, Madrid les cedirà per accelerar la descomposició del seu propi estat és d'una ingenuïtat atuïdora. Si el que es procura és la llibertat, Catalunya ha d'anar a totes ràpidament. Si el que es pretén és guanyar temps i sortir de la crisi per tornar a una situació de resignació i panxacontentisme, no hi ha res com posar fites intermèdies, com més i més absurdes millor. De l'absurd en surten llargues legislatures, i la política d'imatge triomfa quan fa cabal dels nostres prejudicis. Voldria sincerament equivocar-me, però no puc evitar preguntar-me si darrere del discurs presidencial hi ha alguna cosa més que la projecció de la imatge per la qual els catalans senten una feblesa invencible: la de l'home que disposa de raons i les explica raonadament, advertint de manera racional el que seria raonable fer i les conseqüències de no atendre raons. La imatge complida del seny que, en un món tallat pel patró català, hauria de produir resultats òptims i negocis rodons. I que quan no els produeix ens deixa el consol narcisista d'una raó manyaga com un infant.

stats