La llum de setembre, tan clara, il·lumina la platja i el mar. Tot sembla més net. Hi ha menys gent prenent el sol i banyant-se, tot i que encara n'hi ha. Els ocellots de mals averanys ja ens amenacen amb pluges definitives, les que, diuen, posaran punt final a l'estiu. Llavors entrarem a les fredes tenebres i podrem dir, com cada any: Adieu, vive clarté de nos étés trop courts! Aquesta precarietat del present ens el fa fruir amb més intensitat. I és aquest afegit d'intensitat que fa que els moments siguin feliços. Els humans som unes bèsties ben estranyes, ens fa feliços la fugacitat, la immediatesa dels acabaments, el tremolor de la llum de setembre sobre la platja i el mar, sobre els pins impertorbables, sobre els fonolls florits dels marges dels camins.
L'altre dia vaig visitar l'exposició a l'Espai Thyssen de Sant Feliu de Guíxols. Situat aquest espai a la segona planta del magnífic monestir barroc benedictí, podem veure-hi aquest any una altra selecció de pintures de la col·lecció privada de la baronessa Thyssen, Tita per als seus amics, per a bona part de la població ganxona i per als lectors de les revistes del cor. És precisament aquest protagonisme de la baronessa en aquesta mena de revistes el que porta molta gent a veure l'exposició, més que no pas l'interès per la pintura. No sé si aquest any s'arribarà a les quaranta mil persones que van visitar l'exposició l'any passat. I aquest any és notablement millor. La selecció és més coherent i s'hi poden veure algunes, massa poques, pintures importants. El títol de la mostra és: Sisley-Kandinsky-Hopper i, és clar, et quedes una mica decebut quan veus que només hi ha un quadre de cada un d'aquests pintors. I encara, el Sisley és dolent, el Kandinsky és irrellevant i si bé el Hopper és bo, és un Hopper menor. En canvi, hi ha dues pintures esplèndides de Martí Alsina, però, és clar, aquest nom no ven. I hi ha una magnífica pintura de John Singer Sargent, un tros de paret seca mallorquina amb una alzina coriàcia al darrere. Més que no pas les peces vedets , el que dóna gruix a la mostra és el conjunt de paisatges de pintors estrangers, en diàleg, com diuen avui dia, amb alguns catalans, com ara Meifrèn i Urgell. Als que hi vagin, dos consells: no cal que llegeixin els textos escrits a les parets, que estan plens de banalitats i falsa literatura i no serveixen per a res, i portin un jersei o una rebequeta, que, com a mínim el dia que jo vaig anar-hi, hi feia una fred que pelava.
El 30 d'agost va morir l'irlandès Seamus Heaney, poeta que escrivia en anglès, guardonat amb el premi Nobel el 1995. Tota la setmana que he estat una mica tristoi i aquest canvi en la llum, aquest biaix tendrament melancòlic, m'hi ha ajudat. M'estimo la poesia de Heaney i vaig ser un dels seus introductors a Catalunya (i em temo que a Espanya). El 1992 vam publicar a Poètica , aquella col·lecció que dirigíem una colla de llavors encara amics, La llanterna de l'arç , en una preciosa traducció de Francesc Parcerisas. Jo havia conegut Heaney en un festival de poesia a Malmö, al sud de Suècia. Tant ell com jo érem jovenassos. El recordo molt bé: grassonet, vivaç, simpàtic. I menjador. El veig sota d'un gran arbre (no estic segur si era un roure o bé un om), assegut en una manta sobre l'herba, devorant feliç aquell salmó i aquells arengs amb cireres un dia del festival que ens van dur d'excursió i a un pícnic a una casa camperola. La cuina, una gran cuina sueca, amb llates de fusta a terra, estava presidida per una enorme taula parada plena d'aquestes coses que mengen els suecs. Salmó de totes menes, arengs de totes menes, pans de totes menes, pastissos, crema de llet, mantega. Allà ens servíem i després sortíem a menjar sota els arbres. Tinc l'honor d'haver compartit arbre amb Heaney. I quatre obvietats, les poques de què era capaç amb el meu anglès rudimentari de cambrer de la Costa Brava. Jo encara no l'havia llegit. Després vaig buscar els seus llibres i d'aquí que en Francesc Parcerisas el traduís i el publiquéssim. Encara tardarien tres anys a concedir-li el Nobel i després correm-hi tots.
Heaney va estudiar a Belfast i Arthur Terry va ser professor seu. I així va conèixer la poesia de Gabriel Ferrater i d'aquí el pròleg que va escriure a una antologia en anglès del poeta de Reus. Això encara va fer que me l'estimés més. He anat seguint els seus llibres: ara s'han acabat. Adéu, Seamus, per sempre sota aquell arbre de Malmö, menjant salmó, arengs i pastissos.
