Fre al frau
En plena època de l’exaltació del consum salta una notícia relativament sorprenent: un frau relacionat amb el consum obligatori de la balisa V-16 que hauran de portar tots els cotxes a partir del mes de gener si no volen que els caigui una multa. Facua, organització que defensa els drets dels consumidors, és qui ha acusat la DGT de promoure un frau massiu per la laxitud de les homologacions d’aquest llum obligatori. Això vol dir que molts consumidors han comprat un model teòricament homologat però que, en realitat, no ho està, per la qual cosa hauran de fer una altra despesa si no volen rebre la sanció pertinent. En cas d’accident, no portar el llum homologat per la DGT tindrà un cost de 200 euros. I de 80 euros si en un control rutinari no en portes cap. Independentment del que pensem sobre aquest sistema inventat per dos ex guàrdies civils per, suposadament, evitar els accidents a l’hora de posar els triangles –i que de moment només es farà servir a Espanya, com si als altres països no hi hagués accidents pels triangles– i sobre la possibilitat que els llums homologats per la DGT només serveixin per tenir-nos localitzats i no per activar una trucada d’emergència, la qüestió és a qui li toca el rebre. Qui s’emporta els quartos. Perquè, finalment, una mala gestió sempre acaba suposant una despesa extra per als consumidors. I en cas de fer una reclamació, suma-hi l’extra en temps i en paciència.
L’epidèmia de grip ha tornat a posar les mascaretes “de moda”. No cal tirar massa enrere per recordar l’estafa que va tenir lloc en temps de pandèmia i els diners públics (molts) que es van embutxacar mans privades (poques). La mascareta també era obligatòria. I també es posaven multes en cas de no portar-la.
Però tornem al mateix. Aquí, el debat no és si la mascareta o la balisa són necessàries. És un altre debat. Molt lícit i necessari. Aquí el tema és qui s’enriqueix i per què amb les obligatorietats que imposen els governs. I per què, ¡oh, sorpresa!, sempre hi ha lladres en l’equació. Entenc que són propostes molt llamineres, però ¿de debò que no es pot evitar l’estafa? ¿Sempre han d’acabar pagant els consumidors, la majoria dels quals no reclamaran perquè reclamar és molt més feixuc que pagar? Tot plegat és quasi tan desesperant com veure que, des de la prohibició de les trucades comercials no desitjades, les trucades comercials no desitjades continuen envaint els telèfons, al mateix temps que alguns continuen omplint-se la boca amb la protecció de dades. En l’era de la màxima despesa en seguretat és quan més indefensos ens sentim. Paradoxes d’un món estrany.
Un altre exemple de despesa absurda. Fa poc vaig haver de fer un curs de riscos laborals. Era una obligació per poder continuar treballant. El curs consistia a explicar-me durant una hora com havia de pujar a les bastides, quines ulleres havia de posar-me per protegir-me els ulls de les espurnes quan feia servir la radial i recordar-me que m’havia de posar els auriculars protectors quan utilitzés el martell perforador. És veritat que gràcies al curs he descobert que em dedico al sector de la construcció, jo que sempre havia pensat que treballava en el de la comunicació. Bromes a part, és indignant que, amb el que costen aquests cursos, les empreses que els fan no estiguin obligades a adaptar-los al seu medi laboral.
Com que la llista d’exemples és llarga, en algun moment s’hauria de posar fre als tripijocs del personal en el qual o et venen una balisa sense homologar o les mascaretes a preu de caviar. En algun moment s’hauria de posar primer el fre que la reclamació. Per variar.
