La intensa simplicitat de l’obra de Manolo Hugué (1934)
Peces històriques
Crítica d’art que el periodista Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879 - 1937) va publicar a La Publicitat (13-V-1934) sobre una exposició d’obres de Manolo Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945) a la Sala Parés de Barcelona. El passat 17 de novembre va fer vuitanta anys de la mort de l'artista noucentista, rellevant com a escultor, però també com a pintor i dissenyador de joies, amb un estil que es decantava conceptualment cap a l’avantguardisme.
Manolo Hugué ha baixat del seu refugi de Caldes de Montbui a estendre la parada de les seves obres a la sala antiga de la Parés de Barcelona. Escultures, pintures i dibuixos, de tot pot triar el qui senti el gust d'aquest art de rude aparença, però d'una tendresa íntima commovedora. L'observador moralista macerat en una alegria permanent que hi ha en Manolo Hugué el porta a desbordar sistemàticament l'anècdota per a inscriure-la en els dominis del gran art. Les seves escultures poden xocar com xoquen les maneres simples, abruptes, de la gent que ha viscut encastada al moll de la terra, però també tenen aquella simpatia penetrant, aquella profunda senzillesa que tan sorprenents fan molt sovint el tracte i l'agudesa humana d'aquella gent. El seu realisme va més enllà de la realitat pintoresca, és un realisme absolut, en profunditat d'intenció, en sagacitat instintiva per saber discernir allò que és essencialment escultòric d'allò que solament ho és superficialment. Reconec que esculturalment no és fàcil de seguir, però qui es deturi una estona a contemplar aquelles figures animades d'una vitalitat interna intensíssima, en apartar-ne els ulls trobarà que ha après alguna cosa que ignorava i que no troba enlloc i sense tornar-les a mirar s'hi trobarà espiritualment molt més proper del que imaginava. No és un art primitiu; és un art que, com el fill pròdig, torna a cercar la patriarcal simplicitat d'una llar que ha viscut fidel a una realitat no adulterada per cap mena de prejudici. I aquesta intensa simplicitat és el mèrit i l'obstacle d’aquestes escultures, que a estones semblen rares i delicades, formacions geològiques animades d'un admirable sentit de volum i d'una vitalitat impressionant. No parlem del cap de nen, entenedor per la gràcia natural, per la rara vivacitat encomanadissa que té, sinó d'aquelles altres figures com Noi assegut, Figura caminant (bronze), Dona dormint, Maternitat, Figura asseguda, que irradien de la densitat de les seves formes una mena de palpitació, vital com la dels camps en germinació. Manolo Hugué ha acompanyat aquestes escultures amb una sèrie de notes i petites composicions a l’oli i uns quants dibuixos que expliquen l’íntima intenció de l'escultor. Entre les pintures sobresurten uns retrats d’una intensitat extraordinària.
