Sempre que l'actualitat genera neologismes ens planteja el dubte de si cal manllevar-los, adaptar-los o trobar-hi un equivalent. Un dels últims, escrache , ens arriba del lunfardo o espanyol argentí.
L' escrache , en l'accepció ara de moda, es pot definir així: "Manifestació que es convoca davant el domicili o lloc de treball d'un personatge públic per reprovar-li el comportament en determinats afers polítics o socials".
Alguns mitjans, com TV3 (ja ho recull l'ÉsAdir), han cregut oportú dir-ne escarni , tot i que escarni -no cal ni dir-ho- no té (o no tenia fins ara) aquest sentit concret. De fet, escarni només vol dir "burla amb què es vol ridiculitzar algú".
La raó per preferir escarni a escrache sol ser la creença, més o menys conscient, que la llengua s'empobreix quan agafa paraules d'altres llengües, i que la paraula catalana és més transparent i entenedora.
Crec que és just al contrari. Manllevar mots enriqueix una llengua, i escrache (un cop l'hem incorporat al nostre lèxic) és molt més transparent que escarni , perquè porta de manera directa i unívoca al que volem comunicar.
Sí que és cert que l'ideal és adaptar l'estrangerisme al català, però això se sol fer quan sabem que no és passavolant sinó que farà estada entre nosaltres. Si aquest fos el cas, trobo que escratx (i també escratxar ) seria preferible a escrache i a escarni .
És a dir, penjar un nou significat d'un nou significant és sempre més funcional i enriquidor que penjar-lo d'un significant que ja significa, perquè serà allò que ja significa el que d'entrada entendrà l'oient/lector, amb la consegüent ambigüitat que això genera. I és per raons molt semblants que prefereixo blog a bloc .
