Tres notícies encoratjadores per als que ens considerem liberals. La primera és l’anunci del suport de la Internacional Liberal a la consulta que volem dur a terme. La segona és el pas enrere de la patronal britànica Confederation of British Industry, que pretenia donar suport al vot negatiu per al referèndum escocès -els afiliats no han trobat correcte que una patronal hi prengui partit-. La tercera notícia parla de les accions del govern britànic per garantir els drets històrics dels habitants de Cornualla, la península de l’extrem sud-oest de la Gran Bretanya -532.000 habitants, de cultura celta-. Ja han començat a retolar-se carrers i llocs públics en còrnic (la variant celta que es parla allà). Es vol reparar el mal causat -ara és un idioma parlat amb fluïdesa per només 300 persones, però va ser majoritari fins al segle XVIII.
Alguns es pregunten què vol dir ser liberal. Per descomptat, no vol dir formar part d’un partit amb aquest nom -el fet polític, si de cas, ve després-. Ha fet molt mal el progressisme europeu escampant la idea que liberals i neoconservadors són els mateixos -com totes les idees que promouen els dogmàtics, persegueix només fer mal-. Està comunament acceptat que la millor idea del que significa ser liberal és en el llibre Sobre la llibertat, escrit per John Stuart Mill l’any 1859. Però si volen un cas pràctic de societat liberal el trobaran, ara per ara, a la Gran Bretanya. Ja sé que l’anglofòbia d’alguns lectors -consumidors, potser involuntaris, de determinat progressisme- farà que considerin una aberració el que dic. Després de viatjar per tot el món -principalment, per feina- els he de comunicar que m’ha estat molt difícil trobar societats tan poc liberals com la catalana.
Observaran que els liberals són atacats per tot l’espectre polític, des del feixisme fins al comunisme. La raó és relativament senzilla: mentre els liberals creiem en l’individu, en la seva responsabilitat, en la seva llibertat -llibertat que ha de ser regulada per poder ser exercida amb equitat-, tots els altres partits són estatistes. Tenen com a objectiu aconseguir que l’estat controli el màxim d’activitats humanes. Això implica, òbviament, controlar la premsa i la judicatura, també. Difícilment existeix aquesta vocació de control sense caure en la manipulació.
La crisi que vivim ha significat un retrocés impressionant pel que fa a les llibertats de l’individu. Un retrocés, al capdavall, dramàtic per a la democràcia. La crisi ha estat explicada pels que manaven, que són els que la van provocar -de dretes i d’esquerres-. Aquest control dels mitjans de què els parlava ha facilitat la propagació d’un missatge absolutament fals i que ha estat emès amb la més absoluta intenció de despistar, d’evitar que s’assenyalessin els autèntics responsables. Definitivament, la premsa hi ha ajudat -també per ignorància o prejudicis ideològics de molts periodistes-. S’ha venut que la crisi ha estat desfermada per un excés de llibertat econòmica i financera, per una manca de regulació. Recordin totes les proclames, fins i tot de dignataris que es poden considerar de dretes -Sarkozy va parlar de “refundar” el capitalisme-. Fixin-se que s’ha aconseguit que la població doni la culpa de tot als “mercats”, sense que ningú sàpiga definir qui són ni quins interessos comparteixen els seus misteriosos membres. Però la realitat és que aquests “mercats” no són altres que els oligopolis arrambats al poder, refugis de jubilació per a polítics retirats. El que han aconseguit mig amagar-nos és que ells, els que manaven, no van dur a terme la seva feina adequadament -tot i disposar de les eines-. No ho van fer per desídia, per incompetència i per corrupció. Aquest malson ple de mentides empassades el paguem avui amb menys llibertat i amb un ascens dels partits populistes.
Ara Catalunya s’aproxima al moment en què exercir la llibertat constituirà un fet pràctic. Bon moment per preguntar-nos quin esperit impulsa cadascun dels actors. Està quedant clar que els dogmàtics, de dretes i d’esquerres, estatistes tots, no estimen prou la llibertat -el suport d’ICV a la consulta és un “vol i dol”-. Les amargues experiències que vivim ens haurien d’impulsar a construir un futur en què els catalans fóssim capaços d’actuar com a la Gran Bretanya ho fa qualsevol organització o individu -sigui del color polític que sigui-. Suposo que sobtarà a molts el respecte cívic, l’esperit democràtic, amb què els britànics resolen temes complicats similars al nostre. No es podia esperar altra cosa d’una societat educada en un esperit profundament liberal i democràtic.
