Content d’haver vist l’última pel·lícula de George Clooney, The Monuments Men, escrita, dirigida i protagonitzada per ell mateix, al costat de tota una col·lecció d’altres estrelles del Hollywood progre d’avui, com John Goodman, Matt Damon, Cate Blanchett, Bill Murray i Jean Dujardin. A certa crítica la sol molestar aquesta mena de reunions d’estrellasses rutilants, però el film es deixa disfrutar en tot moment i, tret d’un parell de detalls innecessaris, mereix el qualificatiu d’impecable. Ben cert que no és cap obra mestra que hagi de capgirar la història del cinema, però tampoc ho pretén: es tracta d’una bona cinta d’entreteniment ben fet que, a més, fixa el seu guió en un episodi poc conegut, i ben interessant, de la Segona Guerra Mundial.
Els anomenats Monuments Men sobre els quals gira la història van ser una brigada que va activar el govern dels EUA, ja en la recta final de la guerra, perquè recorreguessin Europa a la recerca de les obres d’art que els nazis havien saquejat durant el conflicte. Eren experts en art que havien rebut una mínima preparació militar, i que es van jugar literalment la pell per recuperar milers d’obres mestres de l’art universal, amagades en llocs tan insòlits com mines d’extracció de minerals i protegides, en algunes ocasions, amb explosius o franctiradors. En molts casos les obres recuperades van ser restituïdes als seus llocs d’origen; en d’altres, van anar a parar a diversos museus nord-americans, perquè, com és sabut, els ianquis també són bons per no deixar escapar res que pugui prestigiar i enriquir les seves col·leccions més famoses.
Sigui com sigui, més enllà d’un film d’acció bèl·lica que homenatja referents clàssics com Els canons de Navarone (J. Lee Thompson, 1961) o La gran evasió (John Sturges, 1963), The Monuments Men ofereix una idea que transcendeix la seva lleugeresa, que es recalca en diversos moments de la pel·lícula i que convé tenir en compte. En paraules del personatge del mateix Clooney: “En una guerra es pot matar persones, assassinar famílies i destruir les seves cases. Però quan a un poble se li pren la seva cultura, els seus referents, és com si aquest poble fos eliminat i mai hagués existit. Això és el que vol Hitler”.
És ben cert: un país, una nació, una col·lectivitat humana, ho és en la mesura que comparteix uns referents culturals: història, idioma, art, literatura... Si això és abolit, aquella societat es desdibuixa i desapareix. Per això tots els règims totalitaris són culturicides: no tan sols volen apropiar-se de la cultura d’aquells a qui oprimeixen, sinó que, fent-ho, aspiren a desarticular-los com a comunitat. No entraré en comparacions estúpides amb el nazisme, d’aquestes que ignominiosament els agrada tant de fer a alguns personatges del PP. Però la reflexió sobre la necessitat de protegir i custodiar la cultura que conté la pel·lícula The Monuments Men em va semblar especialment oportuna, ara que hem d’aguantar les envestides de personatges com José Ramón Bauzá, Alberto Fabra o José Ignacio Wert.
