Joan Manuel del Pozo: “Hem de superar la fase de nou-rics de la tecnologia”

Què és educar?

És l’impuls a la construcció en llibertat de la millor persona possible un cop nascuda. En llibertat perquè no parlo de transmissió autoritària. I construir vol dir seguir una certa lògica, un cert ordre. Hi ha una combinació d’ordre, mètode, lògica, creativitat, imaginació i llibertat.

I també d’ambició.

Educar és atrevir-se a fer això, sabent que la llibertat no és autèntica si no té riscos. Assumir el risc vol dir ser valent i vol dir tenir un sentit del repte d’educar. Hi ha d’haver un compromís, una voluntat explícita d’articular-se amb altres perquè un nen no en té prou amb el millor mestre, ha de xuclar educació de diverses fonts.

L’educació és resultadista.

S’ha d’obtenir un resultat que no és el resultat acadèmic, sinó personal. Hem de voler persones molt senceres i obertes, imaginatives, solidàries, encara que el seu expedient no sigui molt brillant. La finalitat educativa és complexa i és sempre més qualitativa que quantitativa.

Quins verbs conjuga l’educador?

Impulsar. Respectar. Estimar. També conèixer, i compartir.

És obligat estimar per ser bon educador?

No es tracta de l’amor paterno-filial, ni el de l’enamorat, se n’ha dit amor pedagògic. És dir: “Jo seré més bon mestre com més sigui capaç d’aproximar-me a aquesta persona per fer-la créixer a ella mateixa i que pugui prescindir de mi”. En altres relacions amoroses s’espera un retorn, en aquesta no cal.

És la millor feina del món, educar.

Em sap greu dir-ho perquè és la meva [riu], però què més pot aspirar a fer una persona a la vida? També cada nen s’ha de comprometre amb la seva autoeducació.

Qui educa?

Educa tothom, encara que no vulgui. Sobretot educadors professionals i família, però l’entorn social proper, el poble i els mitjans també són constructors de la personalitat. I ara també les xarxes socials, amb trets tan peculiars com l’anonimat, que té un factor deseducador si permet l’encobriment de la responsabilitat.

Les xarxes també tenen coses positives.

I tant. La capacitat de fer xarxa, d’intercanvi espontani, múltiple i constant. Cal un procés d’autoeducació de la societat que superi la fase de nou-rics de la tecnologia. Estem tan sorpresos que ens hipercomuniquem, haurem d’acabar descobrint que menys és més.

L’educador ha de ser vocacional?

Si tens vocació, és a dir, una íntima motivació i forta, seràs més eficaç que si enfoques l’educació amb la mateixa fredor amb què faries croissants o automòbils.

¿Que l’alumne estigui motivat és responsabilitat del mestre o ha de venir motivat de casa?

La motivació ha de ser resultat d’un afecte familiar assegurat i d’una habilitat pròpia del mestre de saber implicar el nen en el procés del propi aprenentatge. Mentre aprèn, si realment aprèn, el nen gaudeix.

Com s’ensenya l’ètica?

És com caminar caminant. Aristòtil quan escriu l’Ètica a Nicòmac diu: “Vull explicar-te què és la pràctica millor de la vida perquè siguis feliç”. El problema és en què consisteix ser feliç [riu].

En què?

Ser feliç no significa deixar-se anar, sinó dir: “Arromanguem-nos, comprometem-nos”. I a fer què? A construir valors. Intenta pensar valors, posa’t a fer-los i seràs feliç. I sobretot, oblida’t de la felicitat, que vingui com una derivada de la teva actuació compromesa.

Quina autoritat és la bona?

La imatge més bonica d’autoritat de l’educador és la del jardiner, que cuida aquella planta, sap que li va bé aigua, que li va bé un tipus d’adob, que li va bé el sol i procura que tingui tots els elements. Impulsa, fa créixer.

¿La funció principal de l’escola és superar la desigualtat? I la compleix?

Seria un objectiu entre els primers, i evidentment no el compleix. És en la construcció personal on es pot fer més per corregir desigualtats. Hi ha moltes escoles que fan més del que poden. Hem aconseguit un sistema escolar que en conjunt ajuda a una certa correcció de desigualtats, i en la integració de la immigració ha estat exemplar.

Els mestres haurien de cobrar més?

Si es pot, només faltaria. Però ja no es pot dir allò de “Passa més gana que un mestre d’escola”.

És optimista?

La vocació docent és essencialment optimista. Saps que tens al davant unes persones que esperen de tu el millor impuls per poder créixer com a persones òptimes. Per tant, generositat i amunt.