Potser perquè va néixer a l’Empordà, la seva música sempre ha mirat al mar i les cultures que banya. Ha pouat de manera especial en la paraula i els sons de Grècia, un país amb el qual manté una estreta relació des dels anys 70. Exponent de la generació de cantautors que va aparèixer després de Llach, Raimon i Bonet, Josep Tero continua trepitjant escenaris. La pròxima cita, el 27 de setembre al Call de Girona. Aquest any ha tret un nou treball, editat per la discogràfica Temps Record, amb poemes de dones d’èpoques i llocs diversos.
Per què aquests textos?
No he volgut fer cap treball reivindicatiu sinó oferir el que m’havia emocionat de l’escriptura de les dones. No són els dotze millors sinó dotze poemes, de tots els temps, que m’han colpit i m’han inspirat músiques. La punta de llança són les trobairitz [escriptores del segle XII]. Algunes no firmen i això em serveix per explicar les poques oportunitats que les dones han tingut de fer-se veure. Al seu costat, al disc, hi ha Caterina Albert, que si no hagués escrit com a Víctor Català no hauria guanyat mai cap premi literari i Solitud, la millor novel·la en català, potser hauria passat desapercebuda.
Com es fa un lloc la poesia cantada en un moment de crisi?
La crisi fa que la gent busqui alternatives. Com que aquest és un disc literari hem aconseguit ser en aparadors de llibreries.
¿El Mediterrani és un element aglutinador de dones poetes tan diverses?
I tant, aquí s’ha barrejat tot. Quan t’asseus a taula en un lloc del Mediterrani oriental, menges com si fossis a casa. Jo sempre que puc canto la versió libanesa de La dama d’Aragó, que té dues o tres variacions melòdiques petitíssimes. En 800 anys gairebé no ha variat gens! Quan vas al Líban i escoltes aquesta cançó et sents a casa. Jo penso que aquell territori està enllaçat amb el meu.
Com és que es canta aquí i allà?
Perquè és una cançó bellíssima que qui la sent se n’enamora. A Grècia també n’hi ha moltes versions, una fins i tot diu exactament el mateix que la versió mallorquina. La Mediterrània és una pàtria. Ens hem d’aferrar a aquesta segona pàtria, essencial per sobreviure a l’anglosaxonització. Tots solets no farem res.
¿És més fàcil construir una identitat mediterrània que del conjunt d’Europa?
És que la nostra cultura, la d’Occident, és per essència mediterrània. Què seríem sense l’hel·lenisme o el Renaixament? No seríem res, bèsties pel bosc.
Quan va fer el primer viatge a Grècia?
El 1973, un any terrible, sota els Coronels. Vaig ser empresonat un dia perquè havia fotografiat la presó de Bouboulinas, on torturaven als terrats i posaven una moto al carrer perquè no se sentissin els crits. Era la font d’inspiració d’algunes cançons de Theodorakis. Jo vaig declarar que era allà per trobar-me amb unes amigues al Museu Nacional, que era just al davant. Tot i que era mentida, va acaber sent veritat, perquè, quan em van deixar anar, sortien del museu unes dones barcelonines, entre elles la Núria Ribó, i m’hi vaig abraçar dient-los: “Porteu-me on vulgueu, estic acollonit”.
Vint anys després viu un episodi xocant al mont Athos, la península monàstica al nord del país, pel mal record que hi havien deixat els almogàvers.
L’Alexis Eudald Solà ja m’havia avisat que, si mai hi anava, no digués que era d’aquí. En un dels monestirs vaig tenir una conversa amb el prior, li vaig explicar que era allà per sentir els cants litúrgics de la música bizantina. Al final em va demanar d’on era i li vaig dir la veritat, que era català. Aleshores ell, amb un gest tràgic del braç, em va assenyalar la porta de sortida. Era molt tard, els monestirs havien tancat, i vaig haver de dormir al ras.
I es va proposar posar-hi remei...
Sí, em vaig dir que no podia ser que el govern del meu país no se n’ocupés. El conseller de Cultura no em va fer cas, però altres persones, com en Carles Duarte, que estava a Presidència de la Generalitat, es van posar en marxa per fer una gestió que era tot un símbol: que Catalunya restaurés una de les torres d’un monestir dels que van ser incendiats pels almògavers. S’havia de reparar alguna cosa per demostrar que Catalunya està a favor de la pau entre els pobles i del país que ens ha donat més cultura, que és Grècia.
Com es veu el procés polític que viu Catalunya als països de l’arc mediterrani?
Encaixa malament en aquells països en què els ciutadans són víctimes d’una cultura unificadora, com França i Itàlia. En els altres encaixem més bé. A Catalunya els independentistes no havíem sigut mai tants i això també passa en altres llocs, com Escòcia. A finals del segle XX i en aquest principi del segle XXI es cou una lluita per l’alliberament de les nacionalitats oprimides com mai no s’havia cuit. No podem perdre, perquè ja hem guanyat.
