Publicitat
Publicitat

Lliçons de 31 anys d'autogovern (i 3)

Apartir del que s'ha exposat anteriorment se'ns presenten una sèrie de preguntes: ¿l'actual sistema autonòmic català pot donar gaire més de si mateix? ¿Es pot prosseguir amb els procediments pragmàtics del peix al cove? ¿La política de pactes institucionals amb els partits espanyols i de cooperació amb Espanya és útil i beneficiosa per als catalans en les condicions actuals?

Hi ha qui defensa la tesi conformista que Catalunya és un país massa petit i feble per imposar les seves opcions al 100%, que cal moderar les aspiracions i pactar; si no, hi ha el perill d'una confrontació interna i de desestabilitzar la situació espanyola. Valentí Puig, fa pocs dies, sostenia que el catalanisme " ha logrado sus mejores resultados sustanciales con el posibilismo y no con el maximalismo ". Discrepo d'aquesta tesi: sense la trencadissa política provocada per la generació del 1901 i per l'alçament de la Solidaritat Catalana, els polítics espanyols mai no s'haurien pres seriosament el catalanisme; sense l'acte d'audàcia de Macià, proclamant la República Catalana com un fet consumat, la Generalitat dels anys 30 no hauria estat la mateixa. En canvi, si bé es va recuperar la Generalitat mercès a la pressió popular i a la força dels vots del 15 de juny del 1977 -va ser l'únic reconeixement de la legalitat republicana de tota la Transició-, aquesta excepcionalitat es va acabar diluint dins del " café para todos ".

Hi ha algunes qüestions que caldria demanar-se. Primer, ¿el sentiment d'incomoditat i l'interès per replantejar les relacions Catalunya-Espanya són percebuts només per una minoria de catalans, i sostinguts sobretot per les elits polítiques, o són també compartits per una part substancial de la societat? Perquè cal ser conscient que un canvi d'estratègia en les relacions amb Espanya és una opció arriscada que requereix amplis suports socials, el convenciment de la legitimitat de la causa i uns procediments polítics nous. Com que hi ha el risc de confrontació i de l'aparició de divisions internes, cal tenir clar fins on s'està disposat a arribar.

Segon, cal preveure com s'ho prendran el govern i els partits espanyols. En les condicions actuals, un canvi polític substancial implica potenciar un acte de força català que amb seguretat provocarà una crisi política a Espanya. Els historiadors sabem que en els moments de crisi política, amb la percepció que perilla la governabilitat, és quan hi ha més possibilitats de fer avenços polítics rellevants i de forçar pactes polítics en condicions favorables. Per contra, en els moments de normalització i estabilitat, cadascú torna a la seva ubicació política, al seu discurs ideològic, a defensar els seus propis interessos, i llavors els grans pactes són molt més difícils i complexos. Els moments de crisi espanyola sempre han estat els més propicis perquè els catalans aconseguissin modificar la relació amb Espanya: el desastre del 1898 va propiciar la irrupció del catalanisme en la política espanyola; el trencament polític del 1931 va significar assolir un govern propi després de 227 anys de centralisme; la fi de la dictadura franquista i la Transició van possibilitar la recuperació de la Generalitat i l'Estatut del 1979.

A grans trets, avui hi ha tres opcions alternatives a l'actual situació política: persistir en l'estratègia d'objectius concrets a mig termini (concert econòmic o pacte fiscal); forçar una mena de segona transició, una reforma constitucional profunda, que impliqui l'establiment d'una relació bilateral Catalunya-Espanya, que permeti la independència financera i el reconeixement de la diferencia nacional (institucional, simbòlica, etc.), i en tercer lloc emprendre el camí cap a l'exercici de la plena sobirania: el dret a la secessió. La primera opció, tot i que hauria d'implicar mobilitzacions socials, tal vegada es podria assolir sense excessives trencadisses. Però, és suficient? Garanteix el futur? La segona podria conduir a una mena de federalisme plurinacional asimètric, mentre que la tercera implica optar per un trencament polític radical per aconseguir un marc sobiranista, sigui confederal o un estat independent.

Totes tres opcions haurien de significar un acte de voluntat democràtica de la majoria dels catalans, atès que impliquen forçar la legalitat constitucional actual. I totes tres opcions requeririen, en la meva opinió, una autèntica catarsi col·lectiva, perquè una tasca tan extraordinària com aquesta necessita una modificació radical dels actuals instruments polítics -partits-, dels procediments i dels lideratges. ¿O és que hi ha algú que pensa que amb els partits i els polítics actuals es pot engrescar la immensa majoria dels catalans en unes empreses com aquestes? Una darrera reflexió: si la causa catalana apareix només basada en plantejaments identitaris, hi ha perill d'escissió de la societat. La voluntat d'anar cap a un canvi en la forma de governar hauria de ser percebuda com l'opció social més pràctica, la més convenient per als ciutadans, se sentin nacionalment catalans o no. El canvi en les relacions amb Espanya ha d'aparèixer com una necessitat social -voler viure millor, amb més benestar i més oportunitats-, no només com un dret ciutadà i una aspiració nacional.

Sigui quin sigui el camí que es triï, serà llarg i complex i requerirà la combinació d'estratègies institucionals amb manifestacions de protagonisme de la societat civil i una amplíssima mobilització ciutadana. Caldrà assolir una gran força social, atès que avui a Madrid s'hi concentra no només el poder polític sinó també gran part de l'econòmic i fins i tot el cultural de tot l'Estat. Ja no estem com al segle XIX. El repte és considerable: recordeu el que va passar amb el pla Ibarretxe, o els problemes actuals d'Escòcia, del Quebec o de Flandes. Som en una cruïlla política, en el moment de prendre opcions, totes elles difícils. La decisió final, però, està a les mans de la nova generació de catalans del segle XXI.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT