Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Migranyes de testa coronada

Hagi entrat a peu o a cavall, la compareixença d'avui d'Iñaki Urdangarin davant del jutge per declarar com a imputat per un cas de corrupció no és tan sols una formalitat judicial, sinó l'encarnació d'un estat d'ànim col·lectiu. Passa que, en aquest cas, tots els detalls que n'anem coneixent són irritants: des de la possibilitat que el Duc Me'n Duc s'escaquegi del passadís del deshonor a les portes dels jutjats, fins a les portades de les revistes del cor que reprodueixen l'efígie de la seva senyora esposa afirmant que ningú entén el calvari que estan patint, i passant per les declaracions del poliimputat Jaume Matas contradient el rei d'Espanya ("No tots som iguals", va confessar l'expresident balear a Jordi Évole: "Si el Duc de Palma volia parlar amb mi, jo havia d'anar on fos a l'hora que fos"). Tot el que sabem d'Iñaki Urdangarin i del seu Instituto Nóos contribueix a una i la mateixa cosa: l'enervació del personal, que cada dia veu com minven (es retallen, per dir-ho en terminologia actual) les seves aspiracions a la vida, mentre les forces vives fan tot el que poden per mantenir indemne l'honor dels (presumptes) estafadors a l'engròs.

No cal ni assenyalar el fet que en la percepció popular d'un personatge com Urdangarin, i les seves circumstàncies judicials, hi concorren totes les declinacions de la demagògia: des de la desinformació més naïf fins a la mala fe més pura, simple i enverinada. Però, reconegut això, el poble de Roma segueix fent ben fet de mostrar-se indignat: la monarquia espanyola sempre s'ha esforçat a mostrar-se a si mateixa (sempre ha explicat un relat, per dir-ho un altre cop en terminologia actual) com la representació sublim d'un conte meravellós per a adults, és a dir, una vida familiar impecable, unes responsabilitats acomplertes amb la satisfacció de la feina ben feta, una honestedat irreprotxable i a prova de bomba. D'acord amb la versió dels fets que se'ns ha venut en els darrers trenta anys i escaig, la Meravellosa Família Reial Espanyola era la contraimatge dels polítics. On aquests es mostraven tothora corruptes, facinerosos i mereixedors de tota sospita, els Borbons i tot el que hi tenia a veure representaven exactament el contrari: bonhomia, voluntat de servei, bona fe, glamur i la certesa de fer-ho bé, acompanyada de la vocació de fer-ho encara millor d'ara endavant.

Amb el gendríssim presumptíssim, tota aquesta mistificació se n'ha anat en orris. A peu o a cavall, avui el marit d'una de les filles del rei d'Espanya s'haurà hagut de presentar davant del jutge acusat de delictes que fan de molt mal comportar en temps de crisi, i una colla de ciutadans s'hauran concentrat a les portes del jutjat per escridassar-lo i tractar-lo de lladre i estafador. Tot el conte de fades s'ha desbaratat com un bol de maionesa al sol i ha resultat que és igualment nociu i tòxic. La sentència del tribunal serà la que sigui, però la pregunta que queda enlaire per a molta gent és unànime: "Quan arribarà la imputació de la infanta Cristina?"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT