El dilluns dia 16 de juny es va presentar a l’auditori de La Pedrera, a Barcelona, l’Anuari dels valors 2013. Temps de regeneració, temps de reconnexió, auspiciat per la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Catalunya - La Pedrera i la Càtedra de Lideratges d’Esade. A l’acte, que va cloure la consellera Irene Rigau, hi van participar, entre altres persones, alguns columnistes d’aquest diari (Gregorio Luri, Àngel Castiñeira i un servidor de vostès), així com el seu mateix director, Carles Capdevila. Aquest anuari que els comento està editat per Barcino i cal llegir-lo amb molta atenció. Els hi recomano, i consti que no és la típica recomanació rutinària: l’he llegit amb atenció i els puc ben assegurar que serveix per entendre aquest món nostre estrany, accelerat i canviant. El paper l’ha dirigit el professor Castiñeira i ha comptat amb la col·laboració de Lluís Sáez, Marta Olivé i Teo Mellén. L’interessant és que la seva matèria primera no han estat, com sol ser habitual, les enquestes, sinó els mitjans de comunicació. Quins valors se subratllen i quins antivalors es denuncien, als mitjans catalans?
Per allò de disposar de perspectiva, el primer que vaig pensar mentre el llegia va ser: ¿quins valors i quins antivalors se subratllaven a la premsa de fa un segle, l’any 1914? L’anuari que els comento fa referència a coses tan diverses com les Primaveres Àrabs, el ciberespionatge, els ajustos en la despesa pública derivats de la crisi econòmica o el procés d’emancipació nacional que es viu a Catalunya. Com els podríem connectar amb els de fa un segle, amb la justificada intenció de comparar-los? ¿Hi ha algun element clau que permeti dibuixar un arc que no resulti forçat? Jo penso que sí, especialment si som capaços de detectar la cridanera presència d’una absència: la de la percepció del progrés modernitzador entès com a valor no hi surt, en aquest anuari. Ni una sola síl·laba. En canvi, a les hemeroteques de fa tot just un segle, malgrat la imminència de la Gran Guerra i altres escarments immediatament anteriors, aquest valor era omnipresent. Vull dir que no es tractava de cap mostra d’ingenuïtat ni d’incoherència, sinó d’una aposta arriscada. L’any 1912, per exemple, amb l’enfonsament del Titanic, la idea de progrés entra en crisi, i de fet és un dels desencadenants directes del monumental assaig d’Oswald Spengler La decadència d’Occident (el primer volum es publicarà el 1918). Si Spengler considera que Occident, entès com un conjunt de valors, declina, és perquè ha abandonat aquest esperit fàustic, això és, l’aposta pel risc en nom del coneixement i el progrés de la humanitat.
Catalunya no era aliena al debat sobre aquest valor, l’any 1914. La Mancomunitat de Prat de la Riba volia ser una eina d’emancipació nacional basada justament en les potencialitats del progrés científic i tecnològic. Va fer una tasca que, tenint en compte el caràcter irrisori dels seus mitjans materials, resulta gairebé increïble. Avui Prat de la Riba ho tindria molt més difícil. L’any 2014 el progrés científic i tecnològic s’associa més amb Fukushima, els transgènics, el canvi climàtic, etc., que no pas amb la curació de malalties que fins fa poc eren mortals, amb la satisfacció de les necessitats alimentàries per mitjà de l’agricultura intensiva (la dels plaguicides i tot això: parlem clar) o la possibilitat de millorar un país per mitjà de l’establiment d’una bona xarxa elèctrica o de comunicacions. Fa 100 anys dels processos de modernització se’n subratllava sobretot la part positiva, avui se’n subratlla sobretot -o només- la part negativa.
La crisi econòmica iniciada el 2008 ens ha fet recapitular en molts aspectes. Un d’ells fa referència a l’abús de l’economia purament especulativa, dels excessos del sistema bancari, etc. L’altre -i paga la pena no oblidar-ho-, al caràcter suïcida que suposa renunciar a la modernització. Fa 100 anys, per exemple, i des de la perspectiva de Spengler, el fracàs de la Primavera Àrab no hauria estat pas motiu de sorpresa: es tracta d’un moviment de modernització que no assumia plenament la idea de modernització. És a dir, d’una contradicció en els termes. Avui, en canvi, el fracàs d’aquestes revoltes ens resulta sorprenent o desconcertant perquè vivim el valor del progrés modernitzador d’una manera ambigua, o fins i tot paradoxal. Amb això vull dir que sense una recentralització d’aquest valor -el del progrés modernitzador- estarem condemnats a percebre erròniament el curs dels esdeveniments, inclosos els nostres.
