Petit i bonic
Aquests dies triomfa el llibre Victus , del senyor Albert Sánchez Piñol. Arriba en un bon moment. El publica La Campana. Aquesta editorial la va encertar també per Sant Jordi amb L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra . I tot això no ho dic pas perquè La Campana sigui l'editorial que ha publicat també els meus llibres, sinó perquè conec el cas i penso que és una mostra representativa de la tenacitat que poden tenir en aquest país els petits empresaris. Perquè aquests èxits editorials vénen després d'haver assumit grans riscos i de fer front a grups localment poderosos -cal tenir en compte que, al llarg dels darrers decennis, Grupo Planeta ha anat concentrant, inexplicable en un país enraonat, més de dos terços de tot el que es publica en català.
De fet, el nostre país no té tradició d'enfrontar-se amb el lliure mercat. A finals del segle XIX va triomfar el proteccionisme -els industrials catalans van aconseguir que Espanya tanqués fronteres per obtenir un mercat interior captiu-. Posteriorment, la Primera Gran Guerra: grans negocis amb una economia europea paralitzada. I després ja ho sabem tots: dictadura de Primo de Rivera, República, Guerra Civil i dictadura de Franco. El nostre teixit empresarial no ha entrat en l'economia de mercat fins al 1986, amb la incorporació d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Per això la nostra població, els nostres mitjans de comunicació i, evidentment, les grans empreses locals, perceben "els mercats" com els causants de tots els mals. Simplement, no hi estan habituats.
En morir Franco les empreses catalanes grosses tenien la mida justa per proveir un estat nació (Espanya), no pas un mercat interior de més de tres-cents milions de consumidors (Europa) i, menys encara, per plantar cara al món. La democràcia, a sobre, va abocar-nos a un vici nefast: que el poder polític català substituís els tan necessaris lobis privats. Els industrials van deixar en mans dels polítics catalans a Madrid la tasca de representar els seus interessos. Actualment podem observar la magnitud del desastre. Com a part de la doctrina global de catalanitzar Espanya el poder polític català de tots colors s'ha dedicat a estimular empreses i individus amb l'objectiu que agafessin prou mida per tal que -després de finançar el partit, esclar- es dediquessin a jugar a la lliga espanyola. Sense voler veure que les cartes venien marcades per un enorme embut gràcies al qual, tiressis on tiressis la moneda, anava a parar sempre a Madrid. Catalunya ha pretès ser el motor d'Espanya en lloc de ser un motor d'Europa. I no ha sabut veure que la locomotora catalana era minuciosament desmuntada per, amb les seves peces i la nostra col·laboració, muntar-ne una d'alternativa a Madrid.
Ara ens trobem amb empreses que, per ser grans (sobretot les de serveis inesquivables per part de la ciutadania, és a dir, els antics monopolis), han hagut d'agafar la totalitat del mercat català. I, a sobre, on hi havia una certa competència (per exemple el sector bancari, amb les caixes d'estalvis) la política s'ho ha carregat. Tot plegat fa que ens trobem amb grups que, en l'hipotètic cas d'una Catalunya independent, la lògica econòmica hauria de portar a desmantellar-los per abús de posició dominant. Perquè cap govern mitjanament democràtic accepta que el consumidor estigui permanentment collat, com ho estem nosaltres, sempre pels mateixos.
Amb l'excepció de pocs grups realment internacionals, la resta de grans empreses catalanes han practicat, i practiquen, el caciquisme empresarial. I el poder els ha afavorit, tot oblidant els milers i milers de petits i mitjans empresaris que són els que sustenten l'economia del país. Per això ens hauria d'alegrar que petites empreses aconsegueixin èxits davant dels que han gaudit del continuat suport del poder -de Franco abans, dels polítics de la Transició després-. Ernst Friedrich Schumacher era un economista d'origen alemany, però nacionalitzat britànic, que va escriure el llibre Small is beautiful [El que és petit és bonic]. Defensava el capitalisme enraonat format per molts actors que creaven un mercat realment competitiu, equilibrat i útil per al ciutadà. Els petits i mitjans empresaris catalans ja existeixen (a voltes massa petits i reconsagrats), però el poder polític català té pendent el repte d'articular un veritable mercat interior de competència equilibrada. Lluny del país de privilegis i d'oligopolis que hem creat durant la Transició. Lluny d'aquells que ara, desagraïts, mossegaran la mà del que els ha fet créixer.
