Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Què passa si no passa res?

Un fantasma recorre el catalanisme: què passa ara si no passa res? La pregunta pot néixer de l'escepticisme, de l'excés de càlcul, del derrotisme, del tacticisme, del sentit comú (a la catalana) o del tradicional odi entre els diferents corrents, famílies i modulacions del catalanisme. Què passa si, després de La Gran Mani, al final no succeeix res que valgui la pena esmentar?

Escepticisme: va ser una febrada d'una tarda de finals d'estiu en plena crisi, quan a tothom li ve de gust sortir a cridar al carrer, però en arribar a casa se n'obliden. Excés de càlcul: era un milió i mig, d'acord, però, de tots aquests, quants es manifestaven realment per la independència? Què pensen els que no hi eren? Què votaria cadascú en un referèndum? Si projectes el volum d'una manifestació independentista damunt l'extensió del mar Mediterrani, quin percentatge et queda? Tacticisme: quants dirigents (o exdirigents) hi havia del PSC? I de CiU? Els d'Esquerra hi eren perquè volien, o per forçar un acord de govern amb l'executiu Mas? Els de SI hi eren de bon grat o hi van trobar greus deficiències organitzatives? Hi havia algú del PP, amb gavardina i bigoti postís? Hi era Albert Rivera, disfressat de venedor d'ulleres de sol fluorescents? Sentit comú pur i simple (a la catalana): ai, ha estat molt bonic, però vols dir que no n'hem fet un gra massa?, pensa que la nena se'n va enguany a estudiar a Madrid, i mira que si se'ns enfaden...

I encara queda el més delicat, que és, com dèiem, l'inveterat odi intern entre catalanistes. CiU: ambigus nosaltres?, nosaltres no hem estat mai ambigus ni hem estat mai cap altra cosa, sinó tot al contrari. PSC: nosaltres som catalanistes, però aquesta no era una manifestació independentista. ERC: ha estat gràcies a nosaltres, que vam preparar el terreny. SI: són tots una colla d'espanyols i de botiflers.

I després tenim l'independentista desbordat, que és el que ha viscut tota la vida sense perdre's ni una sola reunió conspiratòria i que ara observa com la massa (i fins i tot el president de la Generalitat) s'apunta als seus postulats, amb la mateixa consternació que el fan d'un grup de rock descobreix que, de sobte, els seus ídols secrets arrasen al món sencer. Ningú acaba de trobar-se còmode amb ningú, però es van descobrir a si mateixos saludant-se cordialment enmig de la gernació de la Diada.

Tot això ha de ser superat. Tothom ha de saber cedir una mica, i alhora, ningú ha d'afluixar. Tothom ha de continuar en els propers mesos al seu lloc (començant, esclar, pel president de la Generalitat). Perquè aquest cop el vaitot és innegable, i, per això mateix, la jugada és decisiva. Si no passa res, el que s'esdevindrà serà el ridícul. Un ridícul d'un milió i mig, que seria un ridícul massa gros. I si això passa, adéu independència per a unes quantes dècades. Ha de succeir (insistim, en el propers mesos) alguna cosa. L'esperem amb candeletes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT