Òbviament, és molt millor que un club de futbol dediqui part dels seus recursos a evitar el desnonament d’una dona de vuitanta-cinc anys que no pas a pagar despeses altament dubtoses a compte d’evasions a Hisenda i la Seguretat Social. Com segurament han sentit o llegit, el club Rayo Vallecano, de Primera Divisió, ha decidit pagar el lloguer a la senyora Carmen Martínez Ayuso, que es va veure en el destret de perdre casa seva a causa d’unes fallides operacions financeres d’un seu fill que va tenir la barra de comprometre la titularitat de l’habitatge de la seva pròpia mare en els seus negocis. Francisco M., el particular que havia concedit un crèdit al fill en qüestió, no va voler saber res de responsabilitats socials i va exigir el pis de l’anciana com a pagament del deute. Al final el president del Rayo Vallecano, Raúl Martín-Presa, i el tècnic del club, Paco Jémez, s’han posat al capdavant de la solució del problema i han anunciat als quatre vents que el club es farà càrrec “de per vida” del lloguer d’un altre habitatge per acollir Carmen Martínez.
Bé, com dèiem, és molt millor que un club de futbol ajudi una persona que té problemes seriosos que no pas que els causi. Però amb tot el respecte per la senyora Martínez Ayuso, un malpensat diria que la iniciativa del Rayo té tot l’aspecte d’un rentat de cara. No per a aquest club en concret (que en si mateix arrossega un historial força preocupant, amb personatges com José María Ruiz-Mateos o la seva esposa, Teresa Rivero, al capdavant), sinó per a tot el que envolta la lliga de futbol espanyola, amb deutes més que milionaris a les arques públiques i als bancs, que es mostren infinitament més permissius amb els clubs de futbol que amb els particulars que amb prou feines arriben a finals de mes, o que ni tan sols arriben a res.
Vull dir amb tot això que, al costat de la feina benemèrita que han fet i fan entitats com la PAH o Stop Desnonaments, ara l’ajut a la gent que ho passa malament no hauria de caure en mans desaprensives, demagògiques o oportunistes que es vulguin fer un rentat de cara per pocs diners a compte de la desgràcia aliena. No dic que sigui el cas del Rayo Vallecano, perquè em falten dades per dilucidar-ho. Només dic que aquest rampell de generositat, venint d’una entitat que no ha brillat mai precisament per aquesta virtut, fa pudor de socarrim. Benvingut sigui el rampell si ha de servir per arreglar la situació de la senyora Martínez Ayuso. Però hauríem d’anar amb compte de no fer el pas que va de la cooperació i la solidaritat a la caritat i la beneficència interessades. Allò de “ por Navidad siente a un pobre a su mesa ”, suposo que ja m’entenen. Perquè els pobres són molt agraïts per a segons qui: la seva veu no es fa escoltar mai i, per poc que se’ls ajudi, un queda com un senyor. I si a sobre pot fer brillar els colors d’un club de futbol, ja em diran si la jugada no surt rodona. Sobren motius per a la suspicàcia, i certament no per part de la senyora Carmen Martínez Ayuso.
