La unió fa la força. La unitat té una dimensió èpica: un poble agrupat al voltant d’un gran objectiu comú i un líder que marca el camí. La unitat és difícil de contraargumentar, perquè es dóna per descomptat que qui s’hi pronuncia en contra es desmarca de l’objectiu. La unitat estalvia les preguntes incòmodes i permet obviar el debat sobre els obstacles del camí. La unitat és confortant perquè en un món sotmès a la lluita de tots contra tots, el miratge d’estar tots junts fent comunitat és il·lusionant. La unitat reforça el sentit de pertinença i això gratifica en temps d’incerteses. Per això el president Mas ha fet la seva proposta de llista única suprapartidària per anar a unes eleccions autonòmiques, convertides, gràcies a les seves arts d’alquímia política, en referèndum.
Però aquests mateixos avantatges assenyalen els inconvenients. “Déu va crear el camp, l’home la ciutat”, deia un proverbi grec. La ciutat no és unitat sinó pluralisme. Com diu Judith Butler, “Si he de viure una vida bona serà una vida viscuda amb els altres”. Però aquesta vida es fonamenta en l’autonomia del subjecte capaç de decidir les seves opcions i relacions. La unitat és inevitablement restrictiva, perquè l’objectiu comú arrossega totes les altres coses, com el riu quan baixa ple d’aigua. Per això la unitat ha de ser sempre concreta i de mínims, sense hipotecar la riquesa de cada un. Una llista única suprapartidària (el líder d’un partit sentenciat demana als altres partits que facin un pas enrere) pot tenir força d’atracció. Però una majoria plural, fruit de propostes diferents de partits diversos, que coincideixin en un punt -en aquest cas, la independència- em sembla molt més potent, molt més significativa, que un bloc unitari ungit amb el bàlsam de personalitats alienes als partits. La llista única no només marca la barrera entre els independentistes i els altres, sinó que redueix l’àmbit mental de l’independentisme. La llista unitària és la transposició a la política del mite de carrer de la unitat i bondat del poble davant de la fractura i l’egoisme dels partits i del poder. I, si no, sempre ens quedarà la CUP.
