Un grup de ciutadans americans van unir esforços per demanar al seu govern que construís una Estrella de la Mort com la de La guerra de les galàxies. Van haver de reunir 25.000 signatures i van poder fer la petició online, ja que la promoció de les iniciatives populars va ser una de les promeses -complertes- del president Obama. També, com es va prometre, el govern va respondre-hi en 30 dies, amb un informe exhaustiu i quantificat de per què no els semblava assenyat per als interessos dels americans fer front a aquesta petició ciutadana. L'informe, disponible a la xarxa, només es permet al final un to irònic: "Vostès comprendran que no gastarem tants diners i esforços per construir una Estrella de la Mort a l'espai que, com va demostrar Skywalker, pot ser destruïda de cop per una sola persona".
Pensem un segon en l'equivalent nacional. No només els requisits per a les iniciatives ciutadanes són més estrictes, també els processos són molt més feixucs, per no parlar de tenir la resposta en 30 dies. I més enllà dels processos formals, no costa d'imaginar que aquí una petició d'aquest tipus seria vista amb menyspreu, la resposta tipus seria "No ho sap / no contesta", i el màxim grau d'ironia previsible seria alguna exclamativa: "Com vol que el govern perdi temps en aquestes bestieses!"
A l'estat de Texas, un dels més conservadors de tot el país, cada organisme o empresa pública està obligat dos anys després de la seva creació a passar un procés que en diuen de sunset revision, que vindria a ser d'avaluació real i pública: ¿serveix als objectius per als quals va ser creat?, ¿respon a les necessitats de forma eficient?, ¿està correctament dotat de recursos materials o laborals? Són algunes de les preguntes que es fan en audiència pública. Si no serveix, es tanca. Si és millorable, es transforma. Si funciona, segueix la seva feina. Sentit comú i eficàcia en lloc de la inèrcia amb la qual actuen les administracions públiques a casa nostra, on la cultura d'avaluació i rendiment de comptes brilla per la seva absència.
A Washington DC hi ha una fundació sufragada amb fons privats que es dedica a ajudar -amb formació específica, cursos, estudis sobre quins processos són més efectius, etc.- els diputats i senadors de tots els colors polítics perquè puguin fer millor la seva feina. Miren de millorar els processos, no d'incidir en els resultats. ¿S'imaginen algú aquí aportant diners per a una cosa tan necessària però tan poc vistosa com aquesta?
Tots aquests són exemples del que vam aprendre durant la nostra visita d'un mes als Estats Units, convidades pel departament d'Estat del govern americà i seleccionades pel consolat de Barcelona. El viatge es va fer en el marc d'un programa de joves lideratges que té com a objectiu acostar els EUA a persones d'arreu del món, en un intent intel·ligent d'enfortir la diplomàcia ciutadana.
Tots aquests exemples demostren que la diferència principal amb el nostre sistema polític rau just en la primera frase de la Constitució americana, " We the people ", o, en altres paraules, que el poder de les institucions està cedit pels ciutadans, que en són els propietaris, i que es pot demanar al govern una Estrella de la Mort (o una escola millor) justament perquè el govern està al servei dels ciutadans i no a l'inrevés. La Constitució al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei de la Constitució. Els ciutadans són els únics empoderats, i els qui exerceixen el poder públic no només estan sotmesos a l'elecció dels ciutadans sinó també al seu control. Una diferència clau que s'acompanya amb una separació de poders radical, on executiu, legislatiu i judicial es trien directament i separadament, conformant un sistema complex però ple de checks and balances, de contrapunts de poder, perquè ni aquell que tingui el 51% dels vots pugui prendre el 100% de les decisions. Complexitat sí, coresponsabilitat també. Propietat ciutadana sí, monopoli no.
No obstant això, no és menys cert que al costat d'aquest sistema polític -més democràtic que el nostre a la base- hi conviuen problemes estructurals que impedeixen la democràcia real, ja que l'exercici de la ciutadania plena no consisteix només en drets civils i polítics, sinó també en drets econòmics i socials sense els quals un no pot ser ciutadà de facto. Un país amb l'exclusió social i les diferències econòmiques i socioculturals que existeixen als Estats Units difícilment pot ser un país on es pugui exercir la ciutadania plena, allò que ens iguala a tots. La paradoxa que vivim en aquests moments a Espanya i Catalunya és que desmantellem el nostre model social europeu, garant d'aquests drets tan necessaris -en els quals portàvem un clar avantatge als americans-, a la vegada que som incapaços d'avançar en la regeneració política i institucional que ens permetria ser ciutadans més empoderats, més capaços de decidir, d'exigir, de participar però també de responsabilitzar-nos de la complexitat del que és propietat de tots. En lloc d'insistir en el que funciona i canviar el que està caduc, el govern de la crisi a Catalunya, Espanya i Europa va en la direcció contrària. Tenim el món al revés i és ja un imperatiu moral començar a capgirar-lo.
