Publicitat
Publicitat

La conxorxa dels malhumorats

Catalunya és un país que acostuma a produir fenòmens únics. A cap altre lloc del món hi ha tant interès pels bolets, la metereologia o les conspiracions de la junta directiva d'un equip de futbol. A la llarga llista de rareses autòctones catalanes se n'hi ha afegit fa poc una altra que probablement tampoc passa enlloc més: la gent pensa una cosa i en vota una altra. La recent enquesta del CEO confirmava que a Catalunya mai hi havia hagut tants partidaris de la independència com ara, fet que contrasta amb l'escassa representació parlamentària dels partits que la inclouen explícitament en el seu programa. Perquè la paradoxa és que l'independentisme avança inexorablement cap a la seva eclosió social però també en la direcció contrària de la seva atomització política final. És com un cotxe que va a la màxima velocitat però amb el fre de mà posat: potser per això fa aquesta olor de cremat. Mai havia estat tan quimèrica la translació d'un sentiment a un escó, com demostra l'ERC escindida en Reagrupament i Solidaritat, al seu temps escindida en Democràcia Catalana.

Aquesta guerra caïnita provoca unes reaccions no menys salvatges, en què molts dels escindits s'acusen mútuament d'alta traïció, i en el seu odi visceral arrosseguen tot el que troben per davant. La culpa és sempre dels altres, i evidentment dels mitjans de comunicació, inclòs aquest diari i des d'avui aquesta Contra, que participen d'una mena de conspiració judeomassònica per marginar-los i silenciar-los. El sentiment d'odi és tan exagerat que al final l'únic que han aconseguit és fer-se immensament petits, en contrast amb la descomunal onada de sobiranisme que travessa tot el país. L'enanisme polític de tots els escindits ha deixat CiU com l'única força política capaç d'aglutinar aquest sentiment, un regal enverinat i també una curiosa paradoxa, perquè justament és l'únic partit nacionalista que no ha inclòs mai el sobiranisme en el seu programa electoral. I és que CiU ha sabut insinuar més que mostrar, suggerir més que explicar, potser amb una habilitat que voreja l'engany, però sense caure mai en el friquisme cada dia més minoritari dels escindits. CiU en tenia prou sent a prop de tots els que s'esbatussaven per endur-se el botí, i ben bé que ho ha aconseguit.

La conxorxa dels malhumorats no esgota la seva ira amb els traïdors sinó que es dedica a demanar certificats de puresa a tothom, com bé sap Gerard Quintana després del linxament a què va ser sotmès a la plaça pública del Twitter arran d'El convidat. És igual que es proclami independentista, el que és rellevant és que parla als seus fills en castellà. Potser perquè per a alguns el que menys importa, en realitat, és la independència en si mateixa. L'únic somni és que arribi d'una determinada manera, amb unes determinades persones i en unes determinades circumstàncies. Un somni irrealitzable. Queda una pregunta: si excloem convergents, socialistes, republicans, castellanoparlants, moderats i escèptics, com s'ho pensen fer, exactament, per aconseguir la independència?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT