El crèdit / El descrèdit

El crèdit

M'imagino una pel·lícula de Woody Allen on un personatge interpretat per ell mateix té un fill amb una actriu com Mia Farrow. Passen els anys i, quan aquell nen Ronan és un ganàpia, tothom s'adona que és tan guapo que difícilment pot ser fill del seu pare. Aleshores surt Mia Farrow i diu que és possible que el fill sigui, en realitat, de Frank Sinatra. I ja imaginem unes escenes del Woody a cal psicoanalista, fent teràpia per superar que la seva dona li posés les banyes no amb un qualsevol sinó amb un dels símbols de Nord-amèrica. Com riuríem, de la butaca estant. I a l'última escena -rodada ahir mateix- sortiria el Ronan al Twitter i faria una piulada definitiva: "Tots podem ser fills de Frank Sinatra". Sensacional. La realitat és tan surrealista i tan divertida que, a vegades, ens tempera allò que ens explica la ficció. Per això, potser, Jordi Galceran ha hagut d'estripar tant amb el seu nou èxit teatral. El crèdit serà el fenomen de la temporada. Un any és Agost al TNC, un altre és Incendis al Romea i enguany comença a haver-hi autocars de públic cap a La Villarroel. Sergi Belbel, com a director, ha sabut trobar el ritme, les mirades i les pauses per millorar un text de Galceran que, novament, és un canemàs molt ben filat. Tant a Paraules encadenades com a El mètode Grönholm l'autor ens proposa duels dialèctics que ens fan saltar les llàgrimes. La crisi i el món financer són, tan sols, una excusa per petar-nos de riure davant les conviccions masculines i les seves inseguretats a partir de dos personatges molt diferents. A la sortida vaig sentir una parella que discutia si ho feia millor el Jordi Boixaderas, un espavilat que demana un crèdit, o el Jordi Bosch, un autèntic director d'una oficina de La Caixa. Bosch o Boixaderas? Aquests són, també, els tipus de debat que el país necessita.

El descrèdit

Com passar, en pocs anys, de ser el polític català més ben valorat a ser vist com l'esca del pecat? A Madrid li diuen separatista i aquí el titllem de botifler perquè té una visió pròpia, com abanderar la idea respectable de la tercera via. Duran està tant a favor del dret a decidir com de no trencar amb Espanya. De fet, l'Alícia el situava més a la vora d'ella, en Navarro i en Rivera, que no d'en Mas. Potser sí. Un conservador, com la paraula indica, té por de perdre allò que té. Però molts catalans ja no tenen gaire a perdre perquè no tenen res: els costa tenir feina, o els paguen un sou migrat i veuen com la sanitat o l'educació van a menys perquè massa impostos se'n van a Espanya, no tornen i cada vegada ens collen més en tots els àmbits. Ell no ha canviat (unionista en tots els sentits de la paraula), qui ha canviat és la gent. Aquí hi ha milions de catalans il·lusionats amb un nou paradigma de país, de món i de vida. Que tanta gent s'apunti a l'anhel de sobirania no és, doncs, ni culpa de TV3, ni del Basté, ni del fet que La Vanguardia surti en català. El poble és en un punt de no retorn. I això, que Artur Mas ha entès, ni en Duran ni en Navarro encara no ho han sabut veure. La tercera via era l'Estatut del 2006. A tot estirar, podia ser el pacte fiscal que li vam reclamar a Rajoy i es va fer l'orni. Ara ja és via morta. Alguna vegada havia pensat que el factor Duran seria decisiu per al trencament entre Convergència i Unió. Començo a pensar que, molt abans, el mateix Duran serà el detonant que esberli Unió en dues parts. I, quan això passi, potser ens sabrà greu veure'l, arraconat, com aquell dia d'un Chelsea-Barça que la directiva del Barça, en comptes de dur-lo prop de la llotja, el va enviar a un córner de Stamford Bridge, al costat de seguidors que suaven. Potser, algun d'ells, fins i tot, tenia un misèrrim sou de professor.