Publicitat
Publicitat

Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via

Cada dia que passa es fa més evident que les dificultats de l’unionisme moderat per concretar una eventual tercera via per al procés sobiranista es deriven del fet que, es miri com es miri, Espanya no té prou marge de maniobra per materialitzar-la. Seria bo que els especialistes respectius aclarissin si l’Estat pot renunciar a una part substancial dels 15.000 milions de dèficit fiscal, si pot abandonar la concepció radial de les vies de transport o si pot assimilar un model educatiu català independent de l’espanyol, per posar-ne només tres exemples. El que és clar és que, en l’àmbit de la llengua, Espanya no té marge per fer una oferta que sigui alhora creïble i atractiva per al catalanisme, almenys per dos motius.

D’entrada, els terceraviistes tenen escàs marge de maniobra per fer una proposta atractiva, perquè si alguna cosa té clara ara com ara el catalanisme lingüístic és que el català és una llengua mitjana perfectament viable en tots els terrenys, però que pateix els efectes d’estar subordinada a un estat que no li és ni propi ni propici. Sap greu dir-ho, però la regla no falla: allà on predomina la regulació estatal, el català sempre és deficitari. Si alguna cosa va deixar clara la tragicomèdia del darrer Estatut i la sentència que el va acabar esterilitzant és que no es pot confiar en les institucions d’un estat de matriu castellana per garantir que el català tingui el lloc que li pertoca a Catalunya. Per tant, si el catalanisme vol deixar de patir per la llengua, l’única solució és la plena sobirania lingüística. Una plena sobirania lingüística que implica la capacitat de decidir sobre la posició de les llengües en absolutament totes les esferes de la vida, des de l’espai comunicatiu -sencer, no pas les actuals escorrialles televisives- fins a les relacions laborals, passant pel món educatiu, socioeconòmic, de la justícia, etc. La plena sobirania lingüística implica igualment que totes les decisions judicials en aquest terreny depenguin exclusivament d’unes autoritats judicials catalanes, sense subordinació a tribunals madrilenys, perquè qualsevol subordinació a decisions foranes és garantia de conflictes inacabables. El drama de la tercera via comença just aquí: ¿algú s’imagina de debò que Espanya renunciarà mai a immiscir-se en les qüestions idiomàtiques a Catalunya?

El problema és que, fins i tot si Espanya accedís a reconèixer sincerament la plena sobirania lingüística de Catalunya, l’oferta de la tercera via encara aniria coixa mentre continués l’ofensiva anticatalana a la resta del domini lingüístic i en el front exterior. Si el catalanisme lingüístic s’ha apuntat massivament al sobiranisme és, entre altres coses, perquè ha arribat a la conclusió que des de dins d’Espanya no pot fer res per frenar els Wert, Fabra, Bauzá i Rudi en el seu esforç per liquidar el nostre idioma. Doncs bé, acceptaria el catalanisme d’encaixar-se alegrement a Espanya mentre simultàniament el seu estat continués treballant per liquidar el català a la Franja, a València o a les Illes? No sembla gaire versemblant. Per tal que una tercera via fos creïble, l’Estat hauria de frenar d’una vegada per totes els intents de fragmentació i arraconament de la llengua fora de Catalunya. Més encara: per arribar a ser no ja creïble sinó atractiva -ei, que es tracta de guanyar voluntats!- no n’hi ha prou amb quatre engrunes irrellevants com acollir el català en alguna institució central. La tercera via només podria esdevenir atractiva si convertís Espanya en l’estat propici per al català, un baluard de la nostra llengua en un món globalitzat exactament igual com Bèlgica ho és per al neerlandès i el francès, o com ho és el Canadà per a l’anglès i el francès. El problema és, ai las, que aquesta oferta exigeix una mutació de l’imaginari lingüístic de la societat espanyola de tal envergadura que, amb tota honestedat, té l’aire de quimera irrealitzable.

La política es basa en les paraules i tot sovint s’embolica en metàfores més o menys reeixides que acaben allunyant el debat de la realitat. Els unionistes moderats han tingut l’habilitat d’instal·lar en l’imaginari col·lectiu la metàfora del xoc de trens, i gràcies a aquesta metàfora han pogut difondre la hipòtesi d’una tercera via. La realitat, però, és que després de segles de construir-se com un estat de matriu castellana, en qüestions de llengua, Espanya no té marge per a cap tercera via: sense sobirania lingüística i sense assumpció del català com a propi, no hi ha espai ni per al debat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT