Publicitat
Publicitat

La metàfora de l'Edèn

Fa una setmana va tenir lloc a Girona la trobada anual del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN, que és el club internacional d'escriptors per la defensa de les llengües, de la llibertat d'expressió i de les cultures pròpies i alienes. El PEN va néixer a Londres el 1921, per buscar camins de pau a través dels intel·lectuals, que se suposa que són gent que poden dialogar des de la intel·ligència i el respecte. Un any després es va crear el PEN Català (els PEN s'organitzen per cultures, no pas per Estats), i va ser el tercer que apareixia en el món, presidit per Carles Riba. Ha plogut molt des d'aleshores -entre altres tempestes va caure la proscripció durant el franquisme-, però una cosa no canvia: els PEN del món continuen buscant l'entesa entre cultures. Amb un matís: els països normals consideren el PEN una mena d'ambaixador oficiós i el posen sota el paraigües econòmic d'Afers Exteriors, mentre que el PEN Català va fent amb una sabata i una espardenya, sense el reconeixement que mereix per la feina que fa, que és de primer ordre.

Les trobades internacionals del Comitè es fan a Catalunya cada any perquè el president és Josep-Maria Terricabras. Això permet la concentració d'un parell de dotzenes d'escriptors: imagineu-vos fent un cafè en un jardí interior del barri vell de Girona amb un poeta uigur, aquesta ètnia entaforada dins la Xina, la revolta de la qual vam llegir fa mesos a les pàgines del diari sense saber ben bé de què parlaven. Doncs Kaiser Özhun ens explicava que el llop és l'animal totèmic de la seva cultura i ens en donava imatges, mites i anècdotes. El PEN és aquest intercanvi espontani i profund d'experiències i coneixences. Llàstima, però, que un xàfec va avortar el passeig per la ciutat ornada de flors, que va literalment enamorar els visitants.

El tema central de la trobada va ser la llibertat d'expressió, posada en qüestió fins i tot on se suposa que prospera, perquè cal fer-se la pregunta de qui fa circular la informació de què disposem. Una informació que, segons com, resulta excessiva, impossible de processar. Deia Xavier Rubert de Ventós, citant el clàssic: si no li pots donar a algú poca informació, dóna-n'hi massa, que no sabrà què fer-ne. La font de la informació sempre és el poder, entre altres coses perquè avui saber és poder. De manera que el ciutadà ha d'aprendre a gestionar la informació que circula perquè algú vol que circuli. I jo plantejava, doncs, que com a escriptors tenim l'obligació de construir una imatge crítica del món, de la realitat, per tal que serveixi de filtre per jutjar la informació que rebem. Pensem, per exemple, en les bestieses que sobre els immigrants llança el PP durant la campanya electoral.

La conferència central la va pronunciar John Ralston Saul, president del PEN Internacional, bon amic de Catalunya i un filòsof acurat que va aportar un interessant toc d'atenció. La civilització occidental, judeocristiana, per entendre'ns, no només és responsable de les més grans tragèdies (guerres i altres desgràcies) sinó que està bastida sobre la censura. La metàfora de l'Edèn no és més que això: uns éssers innocents confrontats a l'intel·lectual -la serp- que els vol dur al coneixement, pel qual seran castigats. Dit d'una altra manera, es basa en la veritat absoluta, una de sola. John denunciava que no hi ha res que contribueixi tant a l'autocensura -la forma més perversa de segrestar la informació- que un contracte de treball, i encara millor si és públic. És assolir el càrrec o la plaça i assumir immediatament el pensament oficial, no sigui cas que una sortida de to ens perjudiqui.

Ralston defensava, enfront el pensament dual -ell deia "maniqueu"- d'Occident, el pensament circular, preservat potser per les cultures petites, en les quals confiava per trencar la lògica bifront de racionalitat o emoció, que no deixa lloc a altres pulsions, com ara la imaginació, la màgia. Així, dic jo, no és la cultura catalana la que ens traurà de l'atzucac, perquè s'emmiralla massa en el poder i en la convenció, malgrat la petjada de Ramon Llull i el seu pensament alquímic (que l'acadèmia catalana nega). Si aquest va ser el to del debat, no va ser menys important la fixació, l'endemà, d'un Manifest pels drets lingüístics que pretén que la dignitat de la llengua en un territori determinat sigui reconeguda per l'ONU com un dels drets humans bàsics. La Declaració de Girona, doncs, estableix amb claredat el concepte de "comunitat lingüística" vinculada a una terra, i de la llengua com a expressió d'identitat i de coneixement. Defensa també el plurilingüisme personal i la traducció com a pont entre cultures i, per tant, d'entesa entre els éssers humans.

Que aquestes coses passin a Catalunya és un estímul i un orgull. Les sessions van ser rigoroses i el debat del Manifest divertidíssim, perquè s'hi reunien una colla de primmirats vigilant el significat exacte de cada mot. Malgrat la influència judeo-cristiana, la feina no va ser una penitència sinó un plaer. El PEN posa la nostra cultura al món i el món sencer a casa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT