LA PILARdirigeix una escola barcelonina on els alumnes tenen 25 nacionalitats, alta mobilitat i una desigualtat notable. Tots els que es queden al menjador ho fan amb beca. "Pobresa és quan una mare es disculpa si el nen no menja bé a taula, perquè viuen en una habitació petita i a casa fan els àpats a sobre el llit", diu. I alerta que en centres com el seu estan desbordats de paperassa per donar un cop de mà a les famílies a demanar ajuts, s'han de centrar tant en temes socials i alimentaris que els queda menys temps per al mandat pedagògic i corren el risc de sobreprotegir els estudiants i acabar amb mestres desmotivats. La Pilar troba que això s'arregla des de dalt, i no posant pedaços, i alhora admet que ella posa tots els pedaços que pot i més des del centre, esclar. El seu secret, esperar molt dels nens i dels mestres. No rendir-se, mantenir el llistó ben alt, fins a obtenir la resposta adequada. I l'obté. Està orgullosa d'uns alumnes amb fam d'aprendre i uns mestres que fan que aquest centre convertit en hub social progressi miraculosament. N'hi ha més, mereixen més atenció i recursos, i d'ells podem aprendre sobre actituds resilients, mètodes de motivació i tècniques de formació. Li demano una entrevista a la Pilar i m'adverteix: "Però no per parlar de desgràcies i nens pobrets, eh, que ja em telefonen les ràdios, hem de parlar de solucions per no penalitzar les criatures". Això farem: buscar les claus per trencar el cercle pervers que condemna la pobresa infantil al fracàs educatiu.
