El periodisme des de l’altra banda
Els redactors de gabinets de premsa multipliquen per cinc els dels mitjans, segons un estudi als EUA
Barcelona“L’altra banda”, “el costat fosc”... Depenent dels nivells d’autoironia de cadascú, aquestes són les expressions que se solen sentir al gremi periodístic per parlar dels llocs de feina que no són en mitjans de comunicació sinó en gabinets de premsa. A mesura que la crisi s’acarnissava amb els mèdia, els despatxos institucionals o empresarials emergien com la gran sortida laboral per a la majoria de nous llicenciats en periodisme. L’últim estudi del Pew Research Center, fet públic aquest dilluns, explicava que, als Estats Units, els periodistes corporatius guanyen més diners que els redactors -54.940 dòlars contra 35.600- i els multipliquen en una ràtio de 5 a 1 (tot i que l’estadística no té en compte els freelances, una figura ben habitual entre els periodistes).
Aquesta desproporció planteja una pregunta fonamental per a la salut del periodisme: ¿fins a quin punt els mitjans poden fer bé la seva feina de filtratge i contrast si es veuen superats en recursos pels que generen missatges interessats? A Catalunya no hi ha una estadística oficial sobre la proporció de periodistes a una banda i a l’altra, però el debat és ben viu entre la professió.
La precarietat contra el rigor
El Col·legi de Periodistes de Catalunya, per exemple, té una secció específica dedicada als periodistes de gabinets. Aquesta comissió va publicar unes normes específiques per als periodistes de gabinets de premsa, suplementàries al codi deontològic. “Les relacions públiques o la publicitat no són periodisme -recorda Jordi Navarro, president del grup de treball de gabinets de premsa del Col·legi-, però des dels gabinets hi ha professionals que fem periodisme amb les mateixes coordenades que els dels mitjans. Al capdavall, els mitjans també treballen per a una marca o una propietat que també implica una mirada concreta sobre la realitat”.
Navarro, però, admet: “Hi ha una falta de recursos als mitjans per poder contrastar les informacions, no només les dels gabinets, també les de les xarxes socials, per exemple. I això és dolent per al periodisme en general”. I detalla una tendència marcada: la d’obviar cada cop més els mèdia. “Abans els gabinets eren mitjancers entre una institució i un mitjà, però ara cada vegada més comuniquen directament al ciutadà. Per això és important que s’observin unes normes ètiques. Sinó, sempre tindrem el dit a sobre amb el tòpic que no som periodistes sinó que només venem motos”, afirma.
¿Però poden fer-ho aquests periodistes si estan sota la pressió d’una empresa o institució que els pressiona per col·locar un missatge positiu però basat en una falsedat? Francesc Ràfols, secretari d’acció interna del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), considera que és difícil: “Si ja costa que s’apliquin les normes deontològiques als mitjans, a les altres empreses és impensable. Però al sindicat ens arriba la inquietud dels professionals, que voldrien tenir reconegut el dret d’aplicar els principis ètics de la professió. Malauradament, els tècnics en comunicació saben a què s’exposen si es neguen a transmetre un missatge amb el qual no estan d’acord”.
Però l’existència d’aquest conflicte no invalida, per Cristina Salvador, directora de l’agència de comunicació cultural aPortada, que des dels gabinets es pugui exercir també el periodisme: “Les agències tenim un paper clau, que en el passat potser es valorava poc, de periodisme de fonts. Si el periodisme és ajudar i donar les claus per explicar la realitat, recopilar dades, fets i narrar històries... aleshores nosaltres també fem periodisme”. I considera que el rigor no és una exquisidesa ètica, sinó la base mateixa per poder fer la feina: “El periodista que treballa en un mitjà es deu als seus lectors. El periodista que treballa en un gabinet ha d’oferir també una informació veraç i rigorosa, perquè aquest és el seu principal actiu. Si una font deixa de ser creïble, no serà útil al periodista del mitjà i perdrà la seva raó de ser”.
Cada cop més periodistes entre els directors de comunicació
Algunes estadístiques espanyoles permeten veure com les agències de comunicació s’han convertit en destí laboral freqüent per als periodistes. Per exemple, segons l’últim Anuario de la comunicación, l’any 2000 només un 29,5% dels directors de comunicació eren llicenciats en periodisme. El 2013, en canvi, aquest percentatge s’havia pràcticament doblat i ja s’enfilava fins al 57,28%. El procés ha anat acompanyat d’una valoració de la figura del director de comunicació. Si l’any 2000 només un 40% dels dircom penjaven directament dels executius de primer nivell (president, director general o conseller delegat), en l’última enquesta ja superen el 84%.
