Per què les franceses ja no fan ‘topless’?

BarcelonaBrigitte Bardot amb el sol de cara, ajaguda sobre la sorra amb els cabells recollits, mitja cigarreta entre les mans i un minúscul tanga rosa. És una de les postals més famoses de la Costa Blava, on als anys 60 l’actriu francesa i mite eròtic des dels 50 es torrava al sol sense que res li cobrís els pits. Des d’abans dels anys 70, quan França va rebutjar prohibir el topless a les platges, la seminuesa ha sigut motiu d’orgull al país. Fins i tot el partit del conservador Jean-Marie Le Pen hi va recórrer fa uns anys per advertir sobre els perills de la immigració: en un pòster que van difondre hi apareixia una imatge del 1990 amb les banyistes franceses fent topless despreocupadament, contraposada a una predicció apocalíptica situada l’any 2010, en què es veia una platja envaïda per dones prenent el sol tapades amb burques. França és, indiscutiblement i des de fa dècades, la capital mundial d’aquesta pràctica. O almenys ho era fins ara.

Un ampli reportatge a la revista Elle França, titulat “La fin du topless sur la plage ”, assenyala que actualment només un 2% de les dones menors de 35 anys diuen que fan topless quan prenen el sol. El 2009 el diari The Guardian ja es feia ressò d’una enquesta que apuntava que el 24% de les dones franceses se sentien incòmodes pels pits nus a les platges, mentre que un 57% deien que ho veien correcte en espais més privats, com ara els jardins. Què ha canviat perquè la Meca del topless -el 1830 Eugène Delacroix ja va pintar La llibertat guiant el poble amb una dona amb el tors nu- se senti incòmoda amb els pits a l’aire?

Per començar, es tracta d’un canvi generacional. El 35% del total de dones franceses veuen ara impensable fer topless, i el percentatge puja fins al 50% entre les que tenen entre 18 i 24 anys. El 2% de menors de 35 anys que sí que prenen habitualment el sol sense la part de dalt del biquini, d’altra banda, puja al 9% entre les dones de 35 a 59 anys. La revista Elle atribueix aquest canvi a tres factors bàsics. Primer, la preocupació creixent per la salut i els perills del càncer de pell; segon, la visió “pornificada” (en comptes “d’alliberada”) de les dones que fan topless, i, tercer, l’auge de l’activisme que fa ús dels pits com a forma de provocació -com el col·lectiu Femen o el nord-americà Free The Nipple- i que traslladen la idea que el topless és per a les revolucionàries que surten al carrer, no per a les banyistes que prenen el sol a la platja.

Els dos últims factors són, sens dubte, els que més debat han generat. Sobre la influència de moviments com Femen i Free The Nipple, el sociòleg Christophe Colera, autor del llibre Nudity, practices and meanings, escrivia al diari francès Atlantico : “Avui en dia, fer topless té més a veure a afirmar la feminitat, sovint de manera provocativa, en llocs inesperats”, com ara una església, una passarel·la i un míting polític. I la platja no és un lloc per fer reivindicacions; la platja és per prendre el sol.

El ‘porno-pop’ de Miley Cyrus

Al llibre Les corps d’été (2009), una retrospectiva històrica sobre la relació dels francesos amb la platja i amb el cos, l’escriptor francès Christophe Granger explica: “Als anys 60 i 70, el topless es relacionava amb el moviment d’alliberació de la dona, l’alliberació sexual i el retorn a la natura. La literatura feminista detalla que prendre el sol sense la part de dalt del banyador formava part de la lluita de les dones per fer el que volguessin amb el seu cos”. Actualment, continua l’escriptor, el seminudisme es relaciona més amb altres valors, “que no s’identifiquen amb la igualtat, sinó amb el desig, la sexualització del cos, la voluptuositat i la perfecció del cos”. “Ja no té res a veure amb dones que volen sentir-se lliures i a gust. Ha quedat lligat al cru culte al cos, en què no es tolera la imperfecció”, diu.

La periodista anglofrancesa Alice Pfeiffer, que sovint fa topless a Biarritz, Guéthary i Mònaco, escrivia en un article al juliol a The Guardian en la mateixa línia, i culpava la cultura del porno-pop, encarnat per cantants com Miley Cyrus i firmes com American Apparel, que a través de les seves performances o anuncis “transmeten una imatge molt agressiva de la nuesa de les noies joves”. Segons Pfeiffer, “la globalització i americanització de la representació de la dona francesa i de la seva sensualitat ha desterrat aquell erotisme francès, generalment inofensiu, i s’ha substituït per una representació més pornogràfica, directa i amb una consciència més hipersexualitzada del cos femení”. “El nudisme no és el que era. Els pits a la platja ja no es perceben com a innocents o temporalment asexuals”, conclou la periodista.

En una conversa de principis d’agost, també al The Guardian, l’escriptora i activista feminista Zoe Margolis apuntava cap a un altre canvi sociològic: “Si les dones ja no fan topless és per l’impacte del body-shaming [la culpabilització per no tenir un cos perfecte] i de la cultura sexista, que és explícitament crítica amb el cos femení. Dins la societat hi ha una preocupació constant sobre el cos de les dones, sobre la seva roba -o la seva falta de roba- i sobre com es presenten en públic”. Segons l’activista, “el focus constant dels mitjans de comunicació sobre la imatge de la dona contribueix a la misogínia”, en referència a les revistes en què es puntua el físic de les famoses i se les criminalitza si vesteixen malament o tenen cel·lulitis. Margolis citava el cas del Daily Mail, que al juliol va dedicar bona part de la portada i una doble pàgina a l’interior a examinar els cabells, cames, bolsos, sabates, vestits i maquillatge de nou dones ministres del govern de David Cameron. Nick Clegg, el vice primer ministre del Regne Unit, va mofar-se del diari amb un tuit amb una fotografia d’ell i el missatge: “El que duia avui a l’oficina. Creuo els dits perquè el Mail ho aprovi. Espero no semblar massa un auxiliar de vol dels 80”.

Free The Nipple: per què els mugrons dels homes són aptes i els de les dones no?

“Mai dubteu que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos poden canviar el món. De fet, és l’única cosa que ho ha pogut fer”. Amb aquesta cita de Margaret Mead es presenta Free The Nipple, una iniciativa impulsada des dels Estats Units per “descriminalitzar el cos femení”. Encara avui dia, que una dona mostri els pits -fins i tot per alletar- és il·legal en 35 estats americans. En indrets com Louisiana les lleis són encara menys tolerants: exposar un mugró pot comportar a una dona fins a tres anys de presó i 2.500 euros de multa. Fins i tot a Nova York, on el topless públic està legalitzat, el departament de policia de la ciutat segueix arrestant dones. Free The Nipple, que ha rodat una pel·lícula per protestar, denuncia que el nen americà veu 200.000 actes de violència i 16.000 assassinats a la televisió en fer 18 anys, i, en canvi, en només 5 estats es permet que vegin una dona alletant el seu fill en públic. A Facebook mateix, poden veure’s sense problema imatges de maltractaments, i fins i tot assassinats, però la xarxa social censura qualsevol mugró femení a l’aire: ni els mugrons masculins ni les imatges pornogràfiques (mentre no es vegi el mugró), se censuren. Celebritats d’arreu del món s’han unit a la campanya de Free The Nipple: des de Miley Cyrus a la top Cara Delavingne. La xarxa Instagram, que també prohibeix els nus femenins, s’ha convertit, per exemple, en la croada personal de Scout LaRue Willis, la filla de Bruce Willis i Demi Moore. Fotografiada per Mario Sorrenti, la jove va decidir caminar amb el tors nu -només duia una faldilla- pels carrers del Lower East Side, per després pujar les imatges a Twitter, amb el missatge: “És legal a Nova York però no a Instagram #FreeTheNipple”. Willis protesta també per la doble moral d’aquesta i altres xarxes socials, on usuaris com Dan Bilzerian -batejat com l’home més odiat d’Instagram- publica imatges d’actrius porno despullades tapant-se els pits amb pistoles sense problemes i, en canvi, les mastectomies i les dones alletant se censuren.