UNA DE LES FRASES de Gandhi més gastades, per certa, és aquesta: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i, finalment, guanyes”. En el cas del procés català, l’estat espanyol ha utilitzat exactament el manual de comportament previsible, en general en els últims anys i en particular en els últims dies. El nou 9-N ha patit, a petita escala, el manual complet, com una exhibició apressada, caricaturesca, perquè ha passat tan poc temps des que van fer veure que ho ignoraven o ho ridiculitzaven que l’atac actual sembla difícil de creure, per contradictori. Per absurd. S’entén perquè estem en un món de fragilitats, on els poders es fan dir poders però cada cop són menys poderosos, i sovint l’arrogància o seguretat que aparenten és directament proporcional a la seva baixa autoestima, que frega la depressió. El procés, les seves passes, l’antic 9-N, el nou 9-N, són utilitzats en part des de l’orgull, en part des de la necessitat d’alimentar la seva parròquia, en part per anar dilatant problemes molt greus. El nou 9-N, ara atacat, fins ara ridiculitzat, tancarà un 2014 en què l’Estat ha pogut concentrar els seus esforços de tot gènere, també la guerra bruta, contra el projecte català. Però el 2015 pinta diferent. Serà un any en què a Espanya passaran coses que semblaven inimaginables. El PP pot perdre al maig el País Valencià, Madrid ciutat, Madrid comunitat. I al novembre, generals. Hi arriben sense projecte, i improvisaran com sempre un no-projecte, un enemic, el nou partit que els amenaça la majoria. Enemic que van ignorar, menystenir, i ara comencen a atacar. L’Estat disfressat d’implacable pateix al seu centre neuràlgic, a la seva capital.
