Publicitat
Publicitat

Francesc Casadesús: “Hem de reivindicar que cal forçar la màquina del pensament”

La reivindicació dels clàssics com a referents per pensar el present surt constantment en la conversa amb Francesc Casadesús, i l’ha posat els últims 28 anys al capdavant d’un curs que estableix un pont entre els antics i l’actualitat

Amb la conferència De la polis a la cosmòpolis: una tensió irresolta, Francesc Casadesús inaugura divendres al CaixaForum de Palma el XIX Curs de Pensament i Cultura Clàssica. Segurament a contracorrent, aquest professor de filosofia grega de la Universitat de les Illes Balears (UIB), president de la Societat Ibèrica de Filosofia Grega i al capdavant també de la Secció Balear de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics (SEEC), reivindica el coneixement dels savis de l’antiguitat per afrontar el present i el futur amb més garanties.

Per què parla d’una “tensió irresolta” entre el sentiment de pertinença a un lloc i el cosmopolitisme?

Hem d’anar a l’antiga Grècia, a Atenes, per trobar els orígens d’aquesta qüestió, com de molts grans temes que són omnipresents en totes les èpoques i també en l’actualitat. És, de fet, a Atenes on sorgeix aquest sentiment d’arrelament, de ciutat nació, de pàtria, com a sentiment de pertinença que exclou aquell que no hi pertany. Diògenes el Cínic, per sortir-se’n en no ser de la polis, fou el primer que es va definir com a cosmopolita. Aquesta confrontació entre la nació i el cosmopolitisme o la transversalitat és avui del tot present. Fa tot just dos dies els socis d’Angela Merkel de la CSU proposaven que els immigrants havien de parlar alemany fins i tot a casa. ¿No és una mostra, aquesta, com algunes de les propostes del partit de Le Pen a França, que el perill de repetir aquests esquemes és ben viu? Miri, el sentiment d’arrelament sempre ha sigut fort, però afortunadament la raó ens ha de dur a superar-lo. I és així perquè els sentiments comporten el perill que tot se’n vagi en orris així que apareixen un parell de demagogs.

Es refereix als nacionalismes?

Tots els nacionalismes apel·len contínuament als sentiments, i això evidentment els converteix en potencialment perillosos.

La raó n’és la medecina?

La raó o el seny, però sobretot la reflexió. Hem de reivindicar que cal forçar la màquina del pensament. Estem despistats perquè les coses passen massa ràpid i no tenim temps de reflexionar-les. Així que sovint ens trobam amb sentiments i sense reflexió, una combinació amb grans possibilitats que sigui nociva.

¿La filosofia ensenya a anar més a poc a poc?

La filosofia, en el sentit més etimològic, és l’estimació pel saber. De la mateixa manera que fer teoria és observar, contemplar. La filosofia reivindica l’obertura de la mirada al món. I jo, per la meva banda, reivindico això de prendre’s la vida amb filosofia, cosa que no feim perquè tenim una existència massa executiva. Ens passem la vida fent, fent i fent forçats per una economia curtterminista que és letal. Si crec que és vital prendre-s’ho amb filosofia és precisament per obrir espais amplis d’observació, per disfrutar de les petites coses, del tempo lent. La filosofia et dóna tot allò que ara no tenim, perquè, a més, va contra el neguit i contra l’estrès. La filosofia està en la línia de tota la cultura slow.

Vostè que dóna tanta importància a la filosofia i al pensament clàssics i el ministre Wert que pràcticament els esborra a la Lomce...

Miri si té importància i és tan fort el pensament filosòfic que ha depassat l’àmbit de la filosofia per fer part de la nostra vida, encara que no en sigam conscients. La filosofia i la cultura clàssiques s’han d’entendre com un refugi que afavoreix la reflexió, perquè dóna una perspectiva immensa de les coses. Pel que fa la Lomce, és una volta més de cargol a la degradació del sistema educatiu. Si en el nou sistema educatiu s’elimina la filosofia ho pagarem car. A més, això se suma a la prevalença en l’educació dels criteris economicistes.

El mercat mana.

Amb el risc de semblar carca, crec en un sistema educatiu que marqui una distància entre la realitat pràctica i els coneixements. No puc estar d’acord que a l’escola s’ensenyi a fer servir els ordinadors, ni tampoc que s’ensenyi a conduir. Ja se n’aprèn amb un parell d’hores. Reivindico la música, les matemàtiques, la física, el llatí, el grec i tantes matèries que ens obren al coneixement molt més del que pensam. En canvi, els coneixements instrumentals sovint són d’un sol ús i ens porten a una cultura també instrumental que és molt superficial. D’un temps ençà no donam cap importància ni a les llengües clàssiques ni al pensament clàssic, i encara menys a l’oratòria, que és essencial i tremendament útil per al desenvolupament de la persona.

A Finlàndia es plantegen eliminar la cal·ligrafia. Què n’opina?

Plató i els seus contemporanis en certa mesura denostaven l’escriptura perquè deien que no afavoria la memorització. Això està demostrat que no és així i Nietzsche fins i tot va demostrar com el pensament progressa a força d’escriure notes, comentaris a allò que llegim. Deixar de banda la cal·ligrafia no crec que ens ajudi a cultivar la memòria. També els canvis educatius han duit a un menyspreu de la memòria, quan està més que comprovat que la memòria és el fonament de la intel·ligència. Més memòria, més intel·ligència.

Més continguts de