BarcelonaAl carrer de l’Arc de Sant Agustí del Raval hi ha el bar Montse. Gairebé cada tarda l’Abdel s’hi deixa caure cap a quarts de vuit. És un indret sense domesticar, una bodega de barri amb bótes de vi, pòsters de toros i ampolles de sifó de col·leccionista. Ell és un animal nocturn i quan surt de casa després de tot el dia escrivint, li ve de gust relaxar-se davant d’un got de vi, potser conversar una estona i pensar en les seves coses. Porta tres anys i mig dedicat al seu llibre. El seu aniversari és el 5 d’agost però mai el celebra. Prefereix fer-ho el 12 de juny, ja que aquest dia del 2011 va escriure les primeres frases del llibre i això li sembla suficient per haver instituït aquest aniversari alternatiu.
De què va el llibre? Es tracta d’una carta molt visceral al rei de Marroc en què li exposa tot el que pensa sobre el moment actual del seu país. És el punt de vista d’algú que sempre han fet sentir com un “marroquí marginal” i de “marroquinitat sospitosa”. Hi parla també de la seva família, de la dolorosa experiència de l’exili, de la recent Primavera Àrab. M’explica que en aquells mesos convulsos al nord d’Àfrica, l’actualitat devorava cada dia els fets que s’esdevenien i quedaven soterrats sota la pesada manta de les versions oficials. No vol que sigui així amb el que està escrivint des del cor i les entranyes. Per això existeix la literatura, diu. I per això no vol que el llibre sigui qualsevol cosa. De fet, per ell res a la vida és qualsevol cosa. Li resulta impossible resignar-se al fatalisme, l’atzar, la dissort o la desventura. Vol escriure ell mateix la seva història. Sobre el paper i cada dia. I de tant en tant, des d’una pantalla o un escenari. Cap expressivitat li és aliena.
Tota una vida a l’exili
La seva història no s’entén sense la del seu pare, opositor a l’ocupació francesa del Marroc primer i a la monarquia de Hassan II després. L’exili patern a Algèria porta l’Abdel a viure-hi durant tretze anys (dels 10 als 23). Allà estudia un any de dret i després, quan torna al seu país, cursa filosofia a Rabat. Ho intenta també amb l’antropologia a París. A la capital francesa perd el passaport i li deneguen la residència d’estudiant. L’amenaça d’expulsió i mil conflictes burocràtics el porten fins a Barcelona, on arriba el 14 de març del 1989.
Sense papers i sense passaport, viu tres anys irregularment. Encadena feines esporàdiques, viu en pensions, cases d’acollida o al carrer. El 1992 es beneficia d’una campanya excepcional de regularització d’immigrants. Recorda l’eslògan amb un somriure sorneguer: “Surt a la llum, regularitza’t”. Amb més tranquil·litat administrativa però amb la mateixa inestabilitat, la vida continua endavant. Treballa en la recollida de fruita a Lleida, frega plats, reparteix correu comercial i es fa peó de la construcció. Serà en aquest últim àmbit que el sorprendrà ben aviat la sacsejada més bèstia.
Una carrera meteòrica
En un anunci llegeix que busquen gent vinculada a la construcció per participar en una pel·lícula. S’hi presenta -l’últim dia i gairebé a l’últim minut- i de seguida connecta amb la particular personalitat del gran José Luis Guerín, que vol espigolar en la realitat metamòrfica del Raval per al seu nou projecte cinematogràfic. És En construcció, esclar, el fascinant documental que suposa una brutal descàrrega d’energia per al gènere, el posa de cap per avall i li revitalitza les essències més genuïnes. I l’Abdel n’és un dels protagonistes. Una experiència que li canvia la vida, li proporciona reconeixement i li obre portes que mai hauria imaginat. El moment àlgid arriba quan Guerín l’envia a recollir el Goya al millor documental. I fa un discurs etern, immens, demolidor.
Arriben altres films - Poniente, Les filles de Mohamed -, sèries -Abuela de verano - i sobretot teatre: El retorn al desert, amb Carme Portacelli; Els estiuejants i King, amb Carlota Subirós, i Les portes del cel, que es representa dins un immens contenidor industrial i amb el qual fa gira per tot Espanya. També òpera: la Carmen de Calixto Bieito que al març es reposarà al Liceu. Hi ha projectes que no el satisfan gens ni mica i els rebutja: Aída o La que se avecina, per exemple. I aquesta mateixa setmana ha dit que no a participar en un anunci per a la candidatura de Qatar als Jocs Olímpics del 2024. I no li pagaven pas malament. Però ho té claríssim: “Els xeics no s’organitzen, la seva organització són els diners”. Prefereix viure en l’escassetat que vendre’s per un plat de llenties. De tant en tant fa alguna conferència. Com la que va fer al CCCB en què va ensenyar una sabata i una escombra, símbols de reforma i revolució durant la Primavera Àrab.
La seva família viu al Marroc i hi parla sovint per telèfon. No veu la seva mare des del 1984. Ha intentat portar-la més d’una vegada, però li han denegat fins i tot el visat de visitant. Se sent un apàtrida i el desarrelament li fa mal a l’ànima. “No sóc ni d’aquí ni d’allà”, s’exclama. I busca i rebusca dins seu. I cada dia escriu, encara que sigui una línia. I un dia acabarà el llibre.
