"Ara ens toca ser valents i aguantar"

Washington / Brussel·lesL'experiència d'Oriol Agulló (Washington)

"El casal català m'ha ajudat a concertar una entrevista de feina"

Oriol Aguiló sap que tenir contactes és important per trobar una feina. "El networking , com en diuen als Estats Units, és clau per tenir èxit en aquest país", explica aquest jove arquitecte de Sant Cugat del Vallès que, fa tres mesos, va marxar cap a Washington, la ciutat on viu la seva xicota. L'Oriol va conèixer la Katrin, una advocada nord-americana de drets humans que treballa al Banc Mundial, l'estiu passat a Barcelona.

Els dos joves, que llavors estaven en el seu últim any de carrera i compartien pis a la capital catalana, van començar a sortir i, més tard, van mantenir el contacte quan la Katrin va tornar al seu país a finals de l'any passat. "Aquest març, quan em vaig llicenciar, vaig començar a enviar el meu currículum a diferents empreses dels EUA, però sense viure aquí era complicat aconseguir entrevistes", explica l'Oriol, que va prendre la decisió d'anar-hi tres mesos amb visat de turista perquè trobar feina fos més fàcil.

El Casal Català de Washington és una de les primeres portes on va picar quan va arribar a la ciutat. "El casal m'ha ajudat a concertar una entrevista amb un arquitecte americà, fill de catalans. Tot i que encara no sé si en sortirà una feina", afirma esperançat. De fet, durant aquests mesos ja ha fet cinc entrevistes, ha intentat establir contactes amb altres arquitectes al Green Festival -una fira de sostenibilitat que se celebra cada any a Washington- i ha aprofitat els matins per fer classes per perfeccionar el seu anglès.

"El casal es concentra en temes socials i culturals, però últimament hem començat a tocar el tema d'establir contactes professionals", explica Mar Tarrés, membre d'aquest punt de trobada de catalans que viuen a la capital americana i rodalia. Durant l'any organitzen barbacoes per unir la comunitat catalana i diversos actes per celebrar Sant Jordi, la Diada, la castanyada i el Nadal, entre altres festes. "T'ajuda a mantenir les arrels, sobretot els dies més importants", diu l'Oriol, que afegeix que el Casal Català de Washington l'ha ajudat també a enyorar-se menys de casa seva. A més, en aquestes trobades ha conegut gent molt diversa i ha fet contactes que també l'han ajudat a conèixer millor el món laboral americà.

A la recerca del visat

En els pròxims dies haurà de marxar del país, ja que li expira el visat, però espera poder tornar-hi molt aviat. "Estic intentant que algun despatx d'arquitectes em faci un contracte de pràctiques per aconseguir el visat J-1", afirma. Aquest tipus de visat per a joves que han acabat fa poc la seva llicenciatura és diferent d'altres visats de treball, perquè no requereix als empresaris nord-americans el pagament de quotes administratives molt cares.

L'Oriol, que va treballar al despatx d'arquitectura Aresta de Sant Cugat mentre estudiava, està obert a qualsevol tipus de feina del seu sector. "Tinc moltes ganes de treballar, d'agafar experiència", subratlla. I explica que molts dels seus companys de carrera han hagut de marxar perquè a Catalunya no trobaven cap feina.

--------------------------------------------------

L'experiència d'Irene Campmany (Brussel·les)

"Saber la llengua del país on vas és essencial per integrar-t'hi"

Irene Campmany és de Barcelona, però ja fa un mes que és a Brussel·les. Després d'acabar els estudis de periodisme, a principis de l'estiu, va fer el cop de cap. "Per emigrar a altres països de la Unió Europa no cal gaire informació, només prendre la decisió, ser conscient dels pros i els contres i fer la maleta... Normalment amb roba d'hivern", assegura.

En una reunió recent a la capital belga, els responsables dels casals catalans europeus recomanaven als que marxen de Catalunya que es preparin molt bé abans d'agafar l'avió. La Irene assegura que "qui vol informació sap on trobar-la o s'espavila per tenir-la". La inquietud de les entitats catalanes a l'exterior ara és buscar la manera de fer-la arribar de manera àgil a tothom, aprofitant les noves tecnologies.

Ella no ha recorregut a les xarxes de suport entre catalans, en bona mesura perquè ja coneixia la ciutat de destí -on havia fet part dels estudis- i perquè ja parlava anglès i francès. "Saber la llengua del país on vas és essencial per poder-t'hi integrar. A Bèlgica parlar flamenc també és important a l'hora d'adquirir feines qualificades en alguns sectors, però a Brussel·les l'anglès i el francès obren gairebé totes les portes", afirma. De nou, coincideix amb un dels requisits essencials -el més repetit- entre els que fa anys que van fer les maletes: sense l'idioma d'acollida tot és molt més complicat.

El seu és un cas d'emigració voluntària, "amb coneixement de causa", assegura. "Vaig marxar de Catalunya sense tenir cap feina lligada, però, com que tampoc la tenia a casa, vaig decidir començar aquesta nova aventura". No obstant, reconeix que el boirós horitzó laboral per a les noves generacions de llicenciats va ajudar a decantar la balança: "Podem dir que ha estat una manera de començar de zero lluny de casa, on ara no hi ha gaires oportunitats laborals". Si bé els casals catalans detecten que s'amplia l'edat dels que marxen buscant un futur millor a la UE, els joves continuen sent el rostre més visible d'aquest fenomen.

La balança per decidir

"Jo diria als dubtosos que posessin en una balança el que tenen a Catalunya, el que volen aconseguir i el que estan disposats a fer per arribar-hi", reflexiona la Irene. Des de la seva experiència, combina optimisme i sentit crític: "Estic cansada de sentir que som una generació perduda. Ara ens toca ser valents per aguantar el xàfec. Les experiències que haurem viscut a fora ens faran ser una generació més resistent i capaç d'adaptar-se als canvis en el futur". Però afegeix: "Malgrat tot, hem de tenir memòria i recordar el perquè de la crisi, qui en són els responsables i els errors garrafals que estan cometent cada dia per intentar gestionar-la. Hi ha persones amb noms i cognoms que no poden sortir-se'n bé d'aquesta situació sense pagar-ho molt car".

Un mes a Brussel·les i les expectatives, òbviament, es mantenen intactes. "Repetiria l'experiència", conclou. Una experiència que posen en pràctica molts catalans, seguint els passos d'altres que també han marxat nord enllà.