Barcelona s’aboca de nou al joc de pactes

BarcelonaLa conflictiva gestió del turisme, puntal de l’economia catalana, s’ha fet evident aquesta setmana a la Barceloneta. I fa uns mesos l’Ajuntament de Barcelona, que lidera Xavier Trias, de CiU, va patir de valent per gestionar el desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies a Sants. Tot plegat, en un context de debilitat política i sense una aliança estable per encarar els plens amb tranquil·litat a la Casa Gran. Els maldecaps conviuen amb una ciutat que, després de despertar-se amb els Jocs Olímpics, ha recuperat cert rumb. Barcelona és una capital atractiva, l’actiu de Catalunya al món, una marca sòlida i prestigiada (d’aquí, per exemple, el rebuig al nom BCN World per al macrocomplex turístic i de joc de Vilaseca i Salou) i que, finalment, escomet reformes pendents com les de les Glòries. A l’alcalde, a més, la tresoreria sanejada que va trobar, i ha sabut mantenir, li permet no reduir tant com altres administracions els serveis socials i arribar on no ho fa la Generalitat. El cas de l’Hospital del Mar, en què el consistori avançarà els diners de l’ampliació, n’és l’últim, i eloqüent, exemple.

Trias i la resta de partits, que, llevat d’ICV, Ciutadans i la CUP, ja tenen candidat, encaren el final de la legislatura amb la certesa que ve un escenari d’atomització, d’entrada de noves formacions en un ple que fa molts anys que és a cinc i en què s’hauran de tornar a fer pactes estables, ja siguin d’esquerres, sobiranistes o més eclèctics. De fet, algunes enquestes fins i tot allunyen una majoria absoluta amb només dos partits: en caldrien tres. El govern de CiU en solitari pot ser només un parèntesi que es va iniciar el 2011, després dels tripartits.

ICV s’entrega per sumar

La irrupció de Guanyem -la plataforma que té com a cap visible Ada Colau i que intenta aglutinar moviments socials, ICV-EUiA, Procés Constituent, Podem i la CUP- anima, i molt, el panorama a l’esquerra. Iniciativa i Ricard Gomà apunten que “mai com ara ha sigut tan possible tombar l’antic règim” i no expressen pegues per dissoldre’s dins de Guanyem, que no entén el “debat orgànic de vetos” de la CUP, la gran incògnita en les municipals. Els independentistes no volen aliar-se amb els ecosocialistes, “responsables de la marca Barcelona”, i busquen forçar Guanyem, que atreu els moviments socials, a triar entre ells i ICV. Si no els surt bé, les bases segurament hauran de triar entre no presentar-se (com a les europees) o fer-ho en un context molt advers per obtenir representació.

Colau i els seus no es tanquen en banda a entendre’s l’endemà de les eleccions amb ERC. Del PSC, a qui fan culpables dels mals de la ciutat, no en volen ni sentir a parlar. Els socialistes demanen “que ningú hipotequi res” i es fan creus que ICV renunciï tan fàcilment a les sigles. Gomà adverteix que la fragmentació i l’abstenció afavoririen Trias.

On més efectiva ha sigut contra els desnonaments la PAH de Colau és a Nou Barris, l’únic feu que conserva el PSC, però Jaume Collboni, que preveu renovar a fons la llista, es veu encara capaç de salvar els mobles. Defensa obertament una gran aliança d’esquerres perquè, segons ell, els governs de progrés han sigut “un model d’èxit” que atreuen més que un alcalde “desgastat i sense lideratge”. Per això no entén “l’acomplexament” dels seus antics socis, sobretot els ecosocialistes.

El pes del debat nacional

El futur d’ERC està, com el de Trias i CiU, molt condicionat pel 9-N i per la bona o mala salut del procés cap a l’estat propi. Compta menys en clau local però determina l’estat de forma dels partits. Ara les enquestes donen a Alfred Bosch, una cara que sintonitza plenament amb el puixant Oriol Junqueras, una perspectiva bona i que, en un escenari d’atomització, li permetria somiar en l’alcaldia. Bosch sap que Collboni accepta que sigui alcalde qui més vots tingui a l’esquerra i, també per això, abona l’aliança progressista. Fa falta, segons afirma, una alternativa a Trias en una ciutat que, per ell, viu “una situació d’injustícia social tan greu com la del 1979”.

Davant l’ebullició de l’esquerra, Trias evita agafar la bandera de la dreta i se situa en una posició central per més que el presentin com un entregat als poders econòmics. És cert que ha tirat endavant projectes amb el PP (l’últim l’ampliació de La Maquinista després de fer el mateix amb la marina del Port Vell, el pla d’usos de Ciutat Vella o l’ordenança de les terrasses), que li estén la mà per “posar ordre”. També ho és, però, que ha evitat un pacte estable amb Alberto Fernández Díaz. Van pactar els primers pressupostos i els anys següents les inversions però ni l’un ni l’altre volen una foto desaconsellable en clau nacional. Trias té química amb ERC a l’Ajuntament, però no en té prou i ara troba al PSC una receptivitat tan nul·la com a ICV. El 2012 va aprovar el Pla d’Acció Municipal gràcies a l’abstenció del grup que liderava el crític Jordi Martí. S’ha aplicat poc i no hi hagut més pactes.

Ordre de prioritzar l’eix social

L’alcalde, que ha enterrat el gran i qüestionat projecte dels Jocs d’Hivern del 2022, branda tant com pot la ciutat de les persones. A cada reunió dóna al seu equip l’ordre de prioritzar els temes socials per ampliar la seva base. Una estratègia que, esperen a CiU, li hauria de facilitar interlocució amb ERC i el PSC.

L’home fort del govern municipal, el primer tinent d’alcalde, Joaquim Forn, apunta que la fragmentació “pot perjudicar a tothom” i recorda que el 2011 també es deia que CiU no podria governar sola i ho fa. Apel·la als consensos amplis, “com fins ara”, i evita parlar de futur perquè, per ell, la fórmula actual pot continuar. Entén que el debat nacional els pot beneficiar perquè ara Barcelona “ha estat més al costat i al servei del país que mai”.

Molts preveuen un escenari de triple empat entre CiU, ERC i Guanyem (si suma ICV i la CUP) i deixen en un segon grup el PSC i el PP. Alberto Fernández Díaz intentarà fer-se veure però sap que, més que mai, serà difícil que algú es casi amb ell. Admet que governar es pot “complicar” i s’obre a “seguir com fins ara” amb Trias. De fet, posa en dubte que l’electorat d’esquerres i sobiranista sigui “tan ampli com sembla”. L’espanyolista i conservador també sembla que té límit i, a més, haurà de competir amb Ciutadans, que rumia a qui vol mossegar més i, per tant, quin perfil presenta. Carina Mejías, portaveu al Parlament i ex del PP, ha sonat però no hi ha res clar.

Tots pensen què poden cedir i què no a partir del maig per governar una ciutat que obligarà a un consens més ampli sobre el model, potser a pactes fins ara inèdits i a fer lloc a la taula a la nova política.

CINC CAPS DE CARTELL A PUNT

Xavier Trias (CiU)

Ho va intentar dos cops i a la tercera, el 2011, se’n va sortir. Va rebre una administració sanejada, ha assegurat èxits com el Mobile World Congress i ha delegat molt en els regidors. Si continua d’alcalde, es dóna per fet que triarà substitut a mitja legislatura.

A FAVOR: De tots els alcadables, és el candidat més ben valorat, segons l’últim baròmetre semestral de Barcelona. Sota el seu mandat s’ha recuperat un cert orgull de ciutat.

EN CONTRA: Les enquestes castiguen CiU. El debat nacional l’afecta i ERC li trepitja els talons. Ha donat imatge de tou, de vacil·lant en els conflictes i l’acusen de no afrontar-los.

Jaume Collboni (PSC)

La legislatura ha estat dura per al PSC. L’adéu d’Hereu, la divisió al grup municipal, les primàries... Collboni sap que per ser alcalde haurà de pactar molt i que depèn poc d’ell. Això l’allibera però el situa lluny d’on era el PSC fa només uns anys.

A FAVOR: És una imatge de renovació del PSC per a Barcelona i està dedicat en cos i ànima a la seva campanya. No està qüestionat al partit i com a candidat té molt poc a perdre.

EN CONTRA: El model del PSC ha funcionat a Barcelona però no s’ha reinventat. El partit, una marca en declivi, no té un discurs alternatiu clar a Trias ni s’hi ha volgut aliar.

Alfred Bosch (ERC)

Farà el salt des de Madrid després d’imposar-se a Oriol Amorós a les primàries. Se’l coneix per la faceta independentista però jugarà la carta de l’esquerra. Jordi Portabella va recórrer a Joan Laporta i Reagrupament. Ell busca sumar els ex del PSC.

A FAVOR: Tot i ser nou a l’Ajuntament, és ben valorat i conegut per la tasca al Congrés i com a portaveu de la consulta del 10-A a Barcelona. Aprofitarà el bon moment d’ERC.

EN CONTRA: Avesat a la política i al discurs independentista, haurà d’amarar-se i fer-se creïble com a candidat d’esquerres i coneixedor de les problemàtiques dels barris.

Alberto Fernández Díaz (PP)

Coneix la ciutat i no sembla cansat de la política municipal, on va arribar al mateix temps que Trias. Segueix insistint en el discurs de l’ordre i la mà dura i això el singularitza, però el context el converteix en una opció de govern cada cop menys creïble.

A FAVOR: Amb molts anys d’experiència en política municipal, és una cara coneguda pel votant. En un context de radicalització de l’esquerra s’oferirà com l’alternartiva conservadora.

EN CONTRA: El partit està immers en una tendència decreixent. Les crítiques als partits tradicionals el poden perjudicar. Sánchez-Camacho no el té entre els seus favorits.

Ada Colau (Guanyem)

Després de fundar i ser la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la carismàtica lluitadora contra els desnonaments pretén ser la pedra angular que faciliti un front ampli d’esquerra alternativa. Per ara ICV i EUiA s’hi posen bé.

A FAVOR: En un moment de crisi, és capaç de vendre un missatge optimista i fer creure que tot es pot canviar. La credibilitat adquirida després d’anys de lluites no la té ningú.

EN CONTRA: El seu projecte depèn de si posa d’acord partits tan diferents com ICV, Podem i la CUP, un repte majúscul. Haurà de concretar i fer creïble el seu model de ciutat.