Publicitat
Publicitat

“Hem de vetllar perquè els nens siguin nens”

Felipe Campos dirigeix una entitat d’atenció a la infància al barri de la Torrassa de l’Hospitalet

Felipe Campos té 30 anys i ha viscut tota la vida al districte de Collblanc i la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, que ocupa menys d’un quilòmetre quadrat i té més de 50.000 habitants. “Sempre es diu que a la Torrassa, quan estires els braços, o te l’estimes molt o hi ha conflicte, perquè és molt petit”, explica gesticulant. “És un barri acollidor que al llarg de tota la seva història s’ha configurat a partir de l’estat espanyol i del món, i per tant hi ha moltes cultures”, afegeix Campos, que detalla que a les escoles públiques s’hi poden trobar més de 40 o 50 nacionalitats.

Admet que “hi ha molta necessitat” però subratlla que també “és un barri d’oportunitats”. La defensa de drets i de la igualtat d’oportunitats és justament la raó de ser de l’Associació Educativa Ítaca, de la qual ell és director general. “Són paraules molt grans però que a peu de carrer, des de la proximitat als barris, tenen una dimensió més profunda”, assegura Campos. L’objectiu de l’associació és que “els nens, independentment d’on hagin nascut -tot i que la majoria són catalans-, del seu bagatge familiar o de la seva realitat socioeconòmica, puguin accedir igual a l’èxit escolar o al lleure”.

Activitat de dilluns a diumenge

L’associació va néixer fa 37 anys com un esplai que feia activitats els dissabtes i campaments i colònies per vacances. Fa 12 anys el Felipe i altres joves que havien sigut nens de l’esplai es van convertir en monitors i van decidir que calia anar més enllà. “Notaves que al barri hi havia molts nens que de dilluns a divendres tenien una sèrie de necessitats que no s’estaven cobrint, i si realment volíem donar resposta a les necessitats no ens podíem quedar només amb el cap de setmana”, argumenta l’actual director general de l’entitat. Avui l’Associació Educativa Ítaca funciona de dilluns a diumenge durant 12, 13 o 14 hores al dia, i només s’atura quatre dies a l’any.

L’activitat comença al matí amb un programa d’acompanyament a unes 65 famílies amb fills de fins a tres anys. “És població marroquina, que fins als tres anys creu que l’educació és responsabilitat seva, però també moltes famílies que queden fora de l’assignació de places públiques d’escola bressol”, explica Campos. Al matí també hi ha un projecte de millora de l’ocupabilitat de joves a partir de 16 anys, que cada curs arriba a 35 o 40 nois i noies. Campos presumeix d’haver aconseguit, l’any passat, que el 90% tornessin a estudiar. “Això és un èxit”, somriu.

La bogeria de les tardes

El gruix de la feina es concentra a les tardes. “Tenim 285 nens cada dia!”, explica. Els van a buscar a l’escola, perquè van detectar que molts no tenien ningú que els esperés. “Hi ha molts pares que tenen diverses jornades laborals encadenades, o que treballen fora de la província de Barcelona, i també hi ha famílies amb una situació precària des d’un punt de vista d’habilitats parentals”, detalla. Subratlla que, a més d’acompanyar-los, és important que hi hagi un adult que els pregunti com els ha anat el dia. La riuada de nens que arriben de l’escola és, segons Campos, “una bogeria”.

Un cop arriben, el primer és el berenar. “Hi ha famílies que no tenen cap tipus de problemàtica, però per a molts pares un berenar saludable és un luxe”, explica Campos, que subratlla que els reparteixen discretament per no estigmatitzar. “Hem de vetllar perquè els nens siguin nens”, argumenta. També hi ha una hora i quart de reforç educatiu, en coordinació amb les escoles. “Hi ha famílies que viuen en una habitació i no tenen espai d’estudi”. I, finalment, l’estona dedicada als jocs. “També és important. Jugar és desconnectar, però també té un rerefons educatiu”.

Joventut i atreviment

Campos va assumir la direcció de l’Associació Educativa Ítaca molt jove, amb només 22 anys, i amb un plantejament molt atrevit. Reconeix que fer créixer un esplai de cap de setmana fins a convertir-lo en l’organització que és avui “era un canvi radical”, però afegeix: “Em sento còmode amb el canvi”. Ho va fer, a més, amb uns mètodes poc habituals a les entitats socials petites. “Vam començar a aplicar el que jo estava estudiant a econòmiques, a parlar de pla estratègic, a definir una estructura”, explica, i subratlla que és “molt crític” amb el funcionament tradicional del sector.

A la Facultat d’Econòmiques també anava a contracorrent: “Era conegut com «l’ONG», perquè intentava explicar que hi havia un altre model econòmic, que no era ideològic: l’únic que explicava és que hi havia altres estructures en què la finalitat no era guanyar calés sinó generar oportunitats per als altres”. Tot i els recels en un cantó i a l’altre, ell té les idees clares. “M’agrada la gestió”, proclama. I es mostra convençut que a través de la gestió també es poden canviar les coses. En els últims anys l’entitat i ell han començat a acumular premis.

Més continguts de