Ahir era un dia marcat en vermell en el calendari terceraviista. Hi havia certa expectació, alimentada pels cercles que es mouen a cavall entre Madrid i Barcelona, en el sentit que hi hauria un missatge clar o gestos significatius cap a Catalunya. Al final no només no hi va haver cap picada d’ullet (més enllà d’un modestíssim “moltes gràcies”), sinó que a més la jornada es va convertir en una gran exhibició de nacionalisme espanyol i de fervor monàrquic del més ranci, de manera que es pot afirmar que ahir l’esquerda entre Catalunya i Espanya es va fer encara més gran. Però no només això. L’obsessió del PP de convertir la proclamació en un acte d’adhesió absoluta i acrítica a la figura de Joan Carles i el seu fill va fregar el ridícul i va ampliar una altra escletxa: la que separa les actuals Corts Generals de l’Espanya real.
