Què hem de fer els pròxims 1.000 dies (i com)

Una trentena de propostes que depenen de nosaltres per construir el país que volem amb un compromís individual i col·lectiu:

POLÍTICA

1. Nou estatus polític per a Catalunya

Ara fa un any es gestava la manifestació més massiva de la història a Catalunya, una mobilització de signe inequívocament independentista. Les enquestes xifren els partidaris de l'estat propi per sobre del 50%, i el percentatge s'enfila fins a un abassegador 75% si es compten tots els defensors del dret a decidir. Sense prejutjar el resultat que puguin abocar les urnes, el poble de Catalunya ha de poder expressar lliurement i democràticament quin és el model d'estat que vol per al seu país. I hauria de poder-ho fer en els pròxims 1.000 dies, tenint en compte que l'estatus polític de Catalunya ha esdevingut un debat central al Parlament i al carrer. El full de ruta traçat per CiU i ERC a principis de legislatura preveu d'entrada celebrar la consulta el 2014. N'hi hauria prou pactant-ne els termes amb l'Estat, seguint l'exemple de l'acord entre el govern britànic i l'escocès, però fins ara els senyals que arriben de la Moncloa fan improbable l'escenari de l'entesa. El Govern podria jugar la carta de la llei de consultes que el Parlament aprovarà aquesta tardor i, si és impugnada pel govern central, ja preveu l'opció d'unes eleccions plebiscitàries. Cal trobar la manera de consultar als catalans i acatar el seu veredicte democràtic. La definició de l'horitzó polític del país no pot ser postergada.

CATALUNYA I EL MÓN

2. Ambició, objectius clars i complicitat

La diplomàcia catalana per ara no pot tenir grans recursos, però sí que s'ha de marcar objectius clars, ambiciosos i útils. Útils per encarar el procés polític, però també la necessària internacionalització de l'economia. La marca Catalunya ha de conviure amb la marca Espanya i la marca Barcelona. Aquesta última és potser la més prestigiada de les tres i la que té més protagonisme mediàtic (el Barça hi ajuda). Establir sinergies amb la capital, aprofitar que és un pol d'atracció no només de turistes sinó també de fires i grans esdeveniments, i treure suc de les principals entitats del país és necessari per aconseguir que la imatge de Catalunya al món sigui coneguda i positiva. Fins ara l'acció exterior de la Generalitat ha estat poc ambiciosa, personalista i irregular en funció dels responsables de dur-la a terme. El camí del Govern, tant en diplomàcia pública amb Diplocat com posant ordre a l'aparell exterior amb mentalitat d'estat des de la secretaria d'Exteriors i amb la nova llei que es prepara, ha d'anar acompanyat d'una aposta pressupostària i sobretot política. L'acció exterior ha de tenir objectius polítics -buscar complicitats amb el procés cap a l'estat propi dins la UE és essencial i complex- i fer eficaç la xarxa de delegacions. Les potencialitats que ofereix l'Estatut, com ara ser present a la Unesco, s'han d'aprofitar.

3. Aprovar una llei electoral pròpia

Catalunya és l'única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, una anomalia que el Parlament hauria de resoldre d'una vegada aquesta legislatura. Les eleccions catalanes se segueixen regint per unes breus indicacions recollides ja a l'Estatut del 1979 i, sobretot, per la llei orgànica de règim electoral general, d'abast estatal. El 2010 els partits van acostar-se a l'acord en aspectes secundaris, però van acabar topant amb el mur de sempre: el sistema de repartiment d'escons. Aquesta legislatura s'ha reprès la feina. Des de principis d'any els diputats s'han embrancat en l'enèsim intent d'assolir un consens fins ara impossible per culpa del tacticisme electoral. La ponència per teixir acords ha avançat en els punts menys espinosos, però l'escull és encara l'assignació d'escons. Els ciutadans han de poder escollir els diputats directament. El model alemany de doble urna -l'una per escollir una candidatura de partit i l'altra per triar una llista uninominal en cada districte- genera adhesions transversals, i cal un esforç per trobar una fórmula que combini proporcionalitat amb equilibri territorial. El desbloqueig de les llistes és un altre debat a resoldre. La pressió ciutadana per regenerar la democràcia imposa als partits deixar la calculadora i pactar per fi un model electoral propi.

4. Activar la diàspora catalana

Catalunya té desenes de milers d'ambaixadors arreu del món. Tots els catalans que estudien o treballen a l'estranger han de ser cuidats com una de les nostres millors apostes diplomàtiques. Representada per més d'un centenar de casals, la comunitat catalana a l'exterior és la millor eina per donar a conèixer el país, la cultura i la llengua arreu, així com per promoure l'economia i la capacitat científica de l'estat propi. La societat civil catalana repartida pels cinc continents ha demostrat la seva implicació amb el procés engegat a Catalunya, i la Generalitat farà bé de tenir-la en compte, alimentant el teixit associatiu que enllaça la diàspora. Aquests ambaixadors poden ser excel·lents assessors del Govern; la distància no ha de ser un impediment per escoltar-los. El país compta amb representants en les institucions educatives i científiques punteres d'Europa, l'Àsia i els Estats Units, i molts d'ells han esdevingut referents internacionals al capdavant d'investigacions revolucionàries. Han marxat per aprendre dels millors, han triomfat i s'han integrat en societats que els respecten i que escoltaran el seu retrat del que és i del que pot arribar a ser Catalunya. Si bé la diplomàcia catalana encara no té la potència desitjable, tenim a l'abast els millors altaveus per internacionalitzar la realitat del país.

ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

5. Una administració més transparent

Les reivindicacions d'una administració més transparent ressonen des de fa mesos, i molt especialment des de l'eclosió dels indignats . La llei de transparència, un pas imprescindible per recuperar la confiança dels ciutadans en les seves institucions, ha de tenir com a principal objectiu oferir la possibilitat d'identificar amb claredat i des d'internet el recorregut de cada euro públic, esprement molt més les possibilitats del portal de transparència. Quant ha facturat cada empresa ha de ser una informació assequible, i les noves tecnologies permeten fer-ho de manera senzilla. Així mateix, l'administració s'ha de preparar per examinar-se més profundament. L'austeritat ha de fer incrementar l'exigència en el bon funcionament d'uns organismes que han de passar més exàmens per garantir-ne la màxima eficiència possible.

6. Més meritocràcia a la funció pública

Els empleats de la funció pública catalana han patit retallades salarials i un procés de reducció de drets progressiu, però tot i això no s'ha abordat un debat sobre com modernitzar el món del funcionariat i dels treballadors públics en general. Fer-hi entrar la meritocràcia és una assignatura pendent que cal abordar aviat. La legislació vigent ja preveu que s'examini amb més deteniment el funcionament de la funció pública, però no s'ha posat mai en pràctica. Com en totes les altres feines, cal negociar amb els sindicats fórmules per primar la bona feina dels empleats eficients i, per contra, per penalitzar els que no ho són tant. I això ha d'anar acompanyat d'un procés de despolitització dels càrrecs directius de l'administració pública. Els millors treballadors públics han de tenir clara la carrera professional per accedir als alts càrrecs.

7. Eliminar regulació, reduir burocràcia

Durant el primer mandat presidencial, Artur Mas va impulsar -amb el suport majoritari del PP però també amb votacions puntuals del PSC i ERC- un paquet de lleis òmnibus encaminades a aprimar l'administració i eliminar tràmits administratius. Els fruits no han arribat, de manera que seguir el camí de la desregularització i la simplificació administrativa ha de seguir figurant entre les prioritats del Govern. Ja s'ha acordat suprimir una seixantena d'empreses públiques, bé sigui per mitjà de fusions o de desaparicions. Aquest repte de l'eficiència de la Generalitat es mantindrà en els pròxims anys, en què també s'hauria de vigilar la quantitat d'organismes de l'administració. I assumir que hi ha lleis i regulacions que bloquegen o retarden passos i redueixen competitivitat.

TEIXIT INDUSTRIAL

8. Empreses més competitives

La llarga crisi econòmica ha fet estralls al teixit empresarial català. Però, d'altra banda, també ha fet que moltes empreses n'hagin resultat reforçades, que s'hagin vist obligades a ser més competitives, més fortes, més internacionals. Hi ha dues dades molt positives i esperançadores. D'una banda, només el 2012 el cens d'empreses exportadores va créixer en 2.732 companyies fins a assolir la xifra de 46.000 grups exportadors. També l'any passat va ser el segon exercici consecutiu en què els mercats internacionals van guanyar terreny a Espanya com a principal client de les empreses catalanes. El 54,3% de les vendes a l'exterior va superar el 45,7% de les que van quedar-se al mercat espanyol. No obstant, el marge de millora encara és gran. Catalunya és un país de pimes. I si bé és cert que una dimensió reduïda atorga alguns avantatges en un entorn com l'actual -com ara més flexibilitat o especialització-, la falta de grans empreses és un dels talons d'Aquil·les de l'economia catalana. A l'Íbex-35 -el principal selectiu de la borsa espanyola- només hi figuren cinc grups catalans, tot i que Catalunya representa prop del 20% del PIB de l'Estat. És per això que un dels reptes immediats és guanyar dimensió. Empreses més sòlides en sectors claus com infraestructures, farmàcia, alimentació i biotecnologia. Cal perdre la por i abordar fusions per tenir empreses més grans.

9. Reindustrialitzar l'economia

La indústria ha estat el motor de l'economia catalana des de fa molt de temps, però en els anys previs a la crisi aquest sector va perdre glamur. Com escrivia recentment l'economista Miquel Puig a l'ARA: "Els catalans anem extraviats perquè fa vint anys ens vam creure que el futur era en els serveis i, concretament, en el turisme". Avui el turisme és un sector transcendental per a Catalunya, però la indústria també. Arran de la crisi actual, tot Europa s'ha adonat que la indústria és més important del que es creia. És per això que la Comissió Europea s'ha proposat que el 20% del PIB del continent provingui de la indústria l'any 2020. A Catalunya la indústria aportava el 15% del PIB l'any 2010, per sota del 23,5% que suposava el 2000. En aquella dècada van ser moltes les empreses que van deslocalitzar la producció cap a l'Europa de l'Est o l'Àsia. Però en els últims anys s'està produint el mateix fenomen a la inversa: a mesura que els països emergents han guanyat riquesa, a les empreses cada cop els ha estat menys rendible produir-hi i algunes ja han optat per tornar la producció a Catalunya, on la qualitat és més elevada. S'han de fer passos determinants, com millorar les infraestructures. La logística és essencial per al sector industrial. Però sobretot cal la voluntat, la vocació, la mentalitat: reindustrialitzar ha de ser una prioritat de país.

10. Infraestructures per ser al mapa

Les infraestructures estan al servei de la mobilitat de les persones i les mercaderies, per la qual cosa són un factor essencial en la competitivitat d'un país i la seva indústria. És per això que resulta imprescindible fer front comú per impulsar les infraestructures claus, com el corredor mediterrani. El transport ferroviari de mercaderies és una de les carències fonamentals de l'economia catalana. En aquest sentit, també cal intensificar els esforços per accelerar l'execució dels accessos al port i l'aeroport de Barcelona, així com materialitzar acords de col·laboració concrets entre els ports de Barcelona i Tarragona.

Pel que fa al trànsit aeri, el Prat ha crescut de manera espectacular en els últims anys (en bona part gràcies al low cost ), però encara no ocupa el lloc que es mereix en el mapa aeroportuari mundial. Al marge de poder disposar d'una gestió descentralitzada (cosa que, malauradament, no depèn de Catalunya), les connexions intercontinentals són un factor crític a l'hora d'atreure talent, convencions i seus empresarials. Per això s'ha de disposar de polítiques comercials pròpies i actives de captació de rutes. La liberalització del transport ferroviari de passatgers i mercaderies és una oportunitat única, així com la possibilitat de comptar amb operadors alternatius que puguin competir amb Renfe en la prestació del servei ferroviari a Catalunya.

11. Recuperar el sistema financer

Tot i que la crisi del sector financer encara no s'ha acabat, ja es pot concloure que Catalunya n'ha sortit molt malparada. Si el 2008 hi havia una desena d'entitats financeres amb seu catalana, ara només n'hi ha dues de grans (CaixaBank i Sabadell), a part d'alguna petita -i meritòria- excepció com Caixa d'Enginyers. En els pròxims mil dies, però, s'han de trobar idees imaginatives per recuperar part del terreny perdut. Una solució és impulsar un banc públic català, un projecte en què la Generalitat de Catalunya ja està treballant agafant com a base l'Institut Català de Finances (ICF). La principal tasca d'aquest banc hauria de ser la d'afavorir l'accés al crèdit davant la situació de bloqueig amb què es troben moltes empreses quan en necessiten. Tenint en compte que les caixes més malmeses de Catalunya estaven sota control públic, caldria que aquest cop hi hagués veritables sistemes de control perquè la història no es repetís.

Iniciar el banc públic no serà senzill: en primer lloc, caldrà veure d'on surt el capital inicial per arrencar. I, en segon lloc, és el Banc d'Espanya qui ha de concedir la fitxa bancària perquè l'ICF operi com a entitat financera. És fàcil intuir que -per motius polítics- el govern central pressioni per impedir la concessió de la fitxa bancària, però és important que l'ICF tingui el projecte ben preparat perquè tècnicament sigui inexcusable.

EMPRENEDORIA

12. Invertir en les bones idees dels amics

Segons càlculs de la Comissió Europea, el 80% del crèdit a les pimes ve dels bancs, i només un 20% ve d'altres fonts, com fons d'inversió i business angels . Als Estats Units, en canvi, la proporció és la inversa, i les empreses depenen només en un 20% del flux de crèdit bancari per finançar-se. Això vol dir que aquí, quan els bancs tanquen l'aixeta, les empreses es moren de set. Però contrarestar això està, en part, a les nostres mans. Cal un canvi de mentalitat dels empresaris i dels inversors catalans perquè perdin la por a posar diners als bons projectes d'amics i familiars, per tallar d'aquesta manera la dependència dels bancs i incentivar les bones idees. De passada, també millorarien els processos d'aquestes empreses, perquè el business angel que hi posa diners també hi posa el nas, de manera que es qüestiona els processos, i millora així, si és possible, el dia a dia de l'empresa.

Per aconseguir-ho calen incentius fiscals als business angels i als empresaris que inverteixen en projectes. És un cercle viciós: amb nova mentalitat, si hi ha casos coneguts, se'n comprova la utilitat i el risc es veu compensat, passa de ser excepcional a habitual i sistemàtic.

13. Ser emprenedor: se n'ha d'aprendre a l'escola

L'esperit emprenedor que ha de fer dinàmica l'economia catalana hauria d'estar integrat en els primers estadis de l'educació dels catalans, i també en els mitjans de comunicació i en l'educació superior, que poden transmetre una imatge positiva de l'emprenedoria i també dels valors que hi van associats, com la iniciativa. La concepció de l'emprenedoria a l'escola és tan positiva com ho són fomentar l'honestedat o l'esforç. D'aquesta manera aconseguirem que els joves tinguin més motivació i preparació si volen crear la seva pròpia empresa o projecte. És bàsic que els mitjans de comunicació transmetin la importància dels empresaris per al país i els doni valor, fugint d'alguns tòpics negatius tronats. I parlar obertament del fracàs, per perdre-li la por i assumir que és necessari per aprendre, i que no ha d'impedir progressar i avançar.

UNIVERSITAT I RECERCA

14. Transferència de coneixement

El salt de les universitats a les empreses i la transferència de coneixement de les unes a les altres hauria de ser natural, fluïda i constant, i se'n beneficiaria tot el país. És evident que hi ha moltes coses a millorar, i sabem que la universitat i també les empreses han de superar reticències, si volem que la innovació sigui un motor i la investigació arribi al seu destí. I que els processos i transferències siguin més eficients. Poc abans del punt d'inflexió que va suposar la manifestació de l'Onze de Setembre, el president Mas ja va utilitzar la comparació amb Massachusetts com a mirall de futur. Aquest estat dels EUA té una mida i una població semblant a la catalana, però compta amb les millors universitats del món, Harvard i el MIT (Massachusetts Institute of Technology), estretament vinculades a les empreses de la zona. Les sinergies entre empresa i universitat, potenciades des del govern estatal, fan de Massachusetts un estat punter dels EUA. Catalunya ha de trobar un model propi aprenent dels millors.

15. Més recerca i més bona

Les retallades i les males condicions laborals de molts investigadors han posat en perill l'avenç de la recerca, i hi ha el risc de perdre el tren de la modernitat si no hi ha un canvi de rumb en aquestes polítiques. Tot i això, tal com ha demostrat l'Institut de Ciències Fotòniques en assolir el primer lloc del prestigiós rànquing internacional Excellence en física i astronomia, és possible arribar a una posició de rellevància a través del mateix exercici professional, tant a través de l'assoliment d'un alt nivell d'excel·lència com generant ingressos propis.

16. Canviar la governança

L'actual model de governança a les universitats públiques catalanes permet que un rector elegit amb un percentatge baix dels vots després es trobi que el claustre bloqueja les seves decisions, tal com ha passat en els últims mesos a la Universitat Politècnica de Catalunya, amb una greu crisi institucional. El Govern aposta per un model de patronat en què desapareixerien les eleccions entre els estudiants, professors i treballadors del PAS, i el rector triaria aquest nou òrgan amb una participació escollida pel Parlament. Una de les crítiques que ha rebut aquest plantejament és el fet que el poder el concentrarien membres externs a la universitat, cosa que es pot evitar fent que els membres de l'òrgan de govern siguin antics alumnes de la universitat. A les universitats dels Estats Units els antics alumnes tenen aquest rol més actiu en la governança. Aquest seria un canvi que tenim a l'abast i que podria tenir un impacte important i urgent en el funcionament de les institucions.

EDUCACIÓ

17. Formació professional dual

Perquè un país sigui capdavanter no pot tenir només ments brillants formades a les universitats. Calen bons professionals especialistes en un ofici per materialitzar el que els altres ideen. La formació professional dual és el camí a seguir. La Generalitat fa mesos que ha posat en marxa un programa perquè les empreses amb seu aquí acullin estudiants de FP i puguin combinar les hores lectives amb les hores pràctiques. De moment només BASF, Nestlé, Repsol, Aldi, Seat i Siemens s'hi han apuntat, però calen moltes més empreses que entenguin que cal aquesta sinergia. Aprendre un ofici no es fa amb un llibre a les mans únicament, i la formació pràctica és imprescindible. I per a les empreses, poder formar i modelar un possible futur treballador des de l'inici perquè s'adapti a la feina específica de la teva fàbrica és molt important. Cal recuperar la figura de l'aprenent a les empreses i tornar a prestigiar els estudis de FP.

18. Autonomia per als directors d'escola

El lideratge actual de les escoles està en gran part en mans de l'administració. Els equips directius tenen molt poc marge per impulsar projectes educatius sòlids, tot i que són els que coneixen les característiques de l'escola i les particularitats del seu alumnat. Precisament l'estudiant serà el principal beneficiari si es dóna autonomia als directors, perquè milloraran els resultats de l'aprenentatge, a més de la qualitat docent. El decret de plantilla, impulsat per Ensenyament i que està previst que es posi en marxa la pròxima tardor, és un primer pas perquè l'equip directiu tingui més pes. La normativa preveu que les direccions dels centres triïn fins al 50% del professorat, un fet que els permetrà escollir els seus interins per la seva qualitat i no només per l'experiència.

19. Alumnes trilingües

La meitat dels adolescents no saben parlar anglès. L'Eurobaròmetre situa els alumnes de 15 anys de l'Estat a la cua d'Europa en l'aprenentatge d'aquest idioma. Però ser trilingüe té nombrosos avantatges a part dels obvis ,com facilitar la incorporació al món laboral. Segons els experts, conèixer tres llengües millora la capacitat de concentrar-se, desenvolupa la percepció auditiva i potencia les habilitats verbals. El cervell està perfectament preparat per al multilingüisme i la millor edat per introduir una tercera llengua és entre els tres i els set anys perquè és quan es tenen més neurones. Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra assegura que els estudiants que parlen més d'una llengua tenen la capacitat de concentrar-se més en la informació rellevant. Per avançar caldran mestres d'anglès ben preparats en tots els centres.

20. Prestigiar la figura del mestre

Millorar el nivell de l'educació de l'alumnat implica millorar la qualitat dels docents i prestigiar la carrera de magisteri. Això inclou endurir l'accés als estudis de magisteri amb una nota de tall més alta a la selectivitat i menys places, en la línia de països com Finlàndia, on només el 10% dels que volen accedir a la carrera de mestre hi entren. També cal que la carrera docent tingui incentius per atreure els joves més preparats acadèmicament. La conselleria d'Ensenyament ha fet el primer pas amb les dobles titulacions de mestre d'infantil i primària, però també cal millorar la qualitat de l'oferta, amb professorat format a l'estranger, intercanvis internacionals i mètodes d'ensenyament innovadors. També cal millorar la formació científica dels mestres, ja que el 75% dels professors provenen del batxillerat humanístic i social. Com a contrapartida, un cop en el món laboral, els mestres han de tenir més bon sou.

SOCIETAT

21. Menys cases sense gent i més ajudes

Un dels crits més repetits durant els actes de protesta de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), "No s'entén: gent sense casa i cases sense gent", hauria de ser un objectiu de país. No és acceptable que mentre hi ha famílies que són desnonades i creix el nombre de gent sense sostre, hi hagi blocs de pisos mig buits, també de protecció oficial. Fins i tot els habitatges de lloguer social que hi ha -que n'hi hauria d'haver molts més- requereixen unes condicions econòmiques mínimes, que amb la crisi cada cop hi ha més gent que no les compleix. És aquí on ha d'aparèixer l'administració pública per garantir un dels drets humans fonamentals, el dret a un sostre digne. L'estat del benestar és això. El 2011, segons l'INE, hi havia 448.000 pisos nous i de segona mà buits. El Govern ha posat en marxa algunes iniciatives, i d'altres té la intenció de posar-les, per pal·liar aquest desequilibri. D'una banda, crear un parc d'habitatges de lloguer a través dels estocs dels bancs -estan estudiant crear un impost per obligar-los-hi, si cal-, i dels propietaris privats a base d'estímuls. En paral·lel, el departament de Territori vol destinar 50 milions d'euros els pròxims tres anys per a prestacions socials, com els ajuts al lloguer. Tot i les estretors pressupostàries, l'ajuda als més necessitats no s'hauria de retallar. I cal agilitat en les mesures que es prenen en situacions d'emergència.

22. Frenar la pobresa infantil

Segons l'últim informe La malnutrició infantil del Síndic de Greuges, el 2011 el 28% dels infants estaven en risc de pobresa a Catalunya. És obvi que dos anys després la crisi s'ha agreujat, i aquest percentatge deu haver crescut. Les entitats socials com Càritas, Creu Roja i el Banc dels Aliments estan fent grans esforços per evitar que cap nen passi gana, encara que si les desigualtats socials segueixen creixent, el futur es pot enfosquir. Sense caure en l'alarmisme ni la confusió de les xifres de malnutrició -com s'ha vist en l'última polèmica amb l'informe del Síndic-, cal que les administracions públiques posin fre a l'augment de la pobresa i ataquin els motius d'arrel. Quan se sumen pobresa i infantesa alguns mals són irreparables si es perpetuen. Si en una família tots els membres són a l'atur, i es queden sense cap prestació mentre esperen tornar a trobar feina, el risc de caure en la pobresa és molt alt. I una família sense ingressos no pot alimentar correctament els fills. La Generalitat i els ajuntaments no poden deixar aquest problema creixent en mans de la beneficència. Crear llocs de treball de manera urgent és la solució més directa, però mentre això no sigui possible, cal revisar la utilitat i els destinataris de la renda mínima d'inserció (RMI), i garantir a través de les beques menjador a l'escola un àpat com cal, com a mínim un cop al dia, a tots els nens catalans.

23. Prioritat: que ningú es quedi enrere

La successió d'ajustos i reformes ha debilitat el suport assistencial i laboral a les persones discapacitades. Aquesta és una de les línies vermelles que ha de respectar el Govern i ha de ser una de les seves prioritats. "Així, sí que no", diu el col·lectiu. Un crit que ens fem nostre i que ha de ser una exigència de país. Les retallades pressupostàries no poden afectar aquells que tenen menys oportunitats i dificultats per sortir-se'n. Ja sigui perquè viuen en risc d'exclusió social o perquè pateixen algun tipus de discapacitat física o intel·lectual. Hem de vetllar perquè ningú es quedi enrere i hem de garantir la igualtat d'oportunitats. Les entitats que treballen per la integració social i laboral de les persones amb discapacitat alerten de la pèrdua de drets que estan provocant les retallades i asseguren que les tisorades en les ajudes a les famílies o les places de centres de dia i altres serveis, entre d'altres, suposen un "retrocés de 30 anys" en les polítiques socials cap al col·lectiu. El lema és prou explícit: "Si ens retalleu, desapareixem". Les seves capacitats ens fan més rics com a societat. Les entitats del tercer sector, que cobreixen el buit deixat per les administracions en ajuts als més necessitats, estan ofegades per les retallades. Necessiten suport econòmic, ser valorades com a interlocutores, visibilitat i un reconeixement del seu valor transformador, no només assistencial.

24. Horaris eficients i racionals

La crisi no pot ser excusa per ajornar el debat sobre la necessitat de fer uns horaris laborals més racionals que permetin la conciliació familiar i la igualtat. El treballador té el dret de poder gaudir de temps per dedicar a la seva vida personal i també té l'obligació de ser més eficient a la feina i aprofitar més la jornada laboral. Això inclou reduir el temps que es dedica a dinar i no dedicar-se a qüestions personals o a xatejar durant hores de feina. Dit això, les jornades laborals no haurien d'allargar-se en detriment de la família, els fills o la parella. A les empreses del nord d'Europa, si un treballador s'està més de deu hores al dia a la feina es considera que és perquè no sap rendir en les hores que li pertoquen i que està descuidant una feina cabdal: la seva família. A Catalunya, preval la cultura del presentisme. Com més hores siguis a la feina, més ben considerat estàs. I això ha de canviar perquè més hores no vol dir rendir més. Una altra manera de racionalizar els horaris passa per agrupar els festius en dilluns i en divendres, com també es fa a Europa. Els horaris actuals perjudiquen sobretot la dona que té fills i sovint ha de renunciar a la carrera professional. Es veu obligada a triar i si decideix sortir uns anys del mercat laboral, se la penalitza quan es vol reincorporar. També anirien bé uns horaris més europeus en els àpats i els hàbits a l'hora de llevar-se i anar a dormir.

CULTURA I MITJANS

25. Fomentar la lectura

La lectura segueix sent una eina indispensable en l'aprenentatge i la transmissió de coneixement. El futur d'una societat depèn en bona mesura de mantenir tant l'hàbit com el goig de llegir. L'índex de lectura a Catalunya ha crescut en els últims cinc anys: el 2007 el 56,1% de la població afirmava que llegia un o més llibres a l'any, i el 2012 el percentatge es va enfilar fins al 61,3%. No obstant això, només el 27% dels lectors catalans llegeixen en català, enfront del 66% que ho fan en castellà. En nombres absoluts, el 2012 hi havia 1.097.000 catalans que llegien en català: el 17% de la població.

Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura indiquen que encara hi ha camp per córrer. Els que tenen el català com a llengua materna llegeixen indistintament en català (50,1%) i en castellà (49%). En canvi, entre els castellanoparlants la llengua de lectura és majoritàriament el castellà: el 89% enfront del 9,5% en català. Equilibrar aquests números passa, per exemple, per potenciar el català en àmbits com ara l'assaig, el còmic i la literatura popular.

26. Un cinema que expliqui el país

L'èxit de pel·lícules com Lo imposible i Pa negre , el prestigi internacional de cineastes com Albert Serra -que ha passejat la llengua catalana pels festivals més importants del món- i el poder de convocatòria dels films de gènere de Jaume Balagueró evidencien la capacitat del cinema català per interessar públics molt diversos, fins i tot quan la crisi sectorial, afegida a la general, amenaça de malmetre el talent que any rere any surt de centres de formació com l'Escac. Tanmateix, caldria demanar al cinema català una implicació més gran a l'hora d'explicar el país, aquí i a fora. La majoria de les cinematografies, incloses les més petites, no troben necessari amagar la seva procedència per projectar-se. En canvi, a Catalunya hi ha certa tendència a despersonalitzar el paisatge o a deslocalitzar el context i els personatges. És una estranya combinació d'estratègia comercial i sentiment d'inferioritat que no cal. Una bona pel·lícula no serà millor perquè faci passar l'Empordà per Califòrnia o una nau abandonada del Poblenou per una fàbrica atrotinada de Detroit.

27. Estabilitat per als mitjans públics

Els mitjans de comunicació són una de les estructures bàsiques en qualsevol estat del segle XXI. A Catalunya, on l'oferta privada no s'ha desenvolupat amb normalitat per motius històrics, el paper dels mitjans públics és fonamental, ja que són la porta d'accés a la llengua pròpia de molts ciutadans. La crisi ha obligat a redimensionar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de manera que TV3 i Catalunya Ràdio han perdut, en tres anys, un terç del pressupost. Però els pròxims 1.000 dies haurien de poder treballar tenint garantida l'estabilitat, amb la firma d'un contracte programa que s'ha retardat quatre anys injustificadament. És necessari també avançar en la seva desgovernamentalització: cal trobar una fórmula que faci compatible el lògic control democràtic dels mitjans amb el blindatge dels interessos partidistes més espuris. I això fer-ho extensible als mitjans locals, massa vegades encara altaveu dels equips de govern municipals més que no mitjans al servei de tots els ciutadans.

28. Més control de l'espectre audiovisual

En ràdio i en premsa -generalista, almenys- els nivells de consum de català estan en sintonia amb el percentatge de persones que tenen aquesta llengua com a preferent. Però en televisió la quota del català és molt baixa, a l'entorn del 20%. Això s'explica pel gran desequilibri que hi ha en l'oferta: els quatre canals de la Corporació i 8TV sumen tot just cinc canals (n'hi ha algun altre, i els locals, però són irrellevants en audiència). En canvi, el castellà domina al comandament a distància amb més d'una trentena de canals (i té el monopoli de la televisió de pagament). Catalunya necessita dotar-se d'eines jurídiques que li permetin tenir més control de l'espai radioelèctric per equilibrar la situació. Seria bo poder exigir als grans operadors estatals un mínim de programació en català o, en el seu defecte, l'opció de seguir continguts en aquesta llengua a través de sistemes duals. I trencar la desigualtat de condicions derivada del fet que només les televisions catalanes estiguin fiscalitzades pel CAC.

ACTITUDS

29. Participació i voluntariat

Catalunya té un ric teixit associatiu i una llarga tradició de voluntariat. La participació de la ciutadania en tot tipus d'entitats adquireix una especial transcendència en l'àmbit de l'acció social, en què les entitats i els seus voluntaris estan jugant un paper cabdal en l'atenció de les persones més vulnerables. Ho estan fent, a més, amb més força que mai. L'any passat la Creu Roja va arribar als 17.898 voluntaris, 1.949 més que el 2009, i el Gran Recapte d'Aliments va tenir uns 13.000 voluntaris, una xifra molt superior als 3.500 del 2010. Sense deixar d'exigir a les administracions que prioritzin les polítiques socials, les mateixes entitats del tercer sector han proposat recentment que s'impulsi una nova iniciativa destinada a potenciar la solidaritat ciutadana i canalitzar recursos, seguint el precedent de La Marató per la pobresa de TV3. La Taula d'Entitats del Tercer Sector Social va demanar en una reunió amb el president de la Generalitat que aquesta iniciativa no sigui de caràcter puntual i es converteixi en el primer pas per disposar d'un instrument permanent, com tenen altres països, per potenciar la solidaritat. La plataforma, que representa prop de 4.000 entitats, va argumentar que aquesta implicació dels ciutadans ha de servir per reforçar amb recursos privats uns projectes i entitats que considera que són i seran necessaris per a la cohesió i el progrés social del país.

30. Vida sana: dieta i esport

Els bons hàbits de vida, una dieta equilibrada i l'exercici físic també són valors que hem de cultivar com a país. No només ens fan persones més saludables, són actituds que donen exemple, sobretot pensant en els més petits. L'obesitat i el sobrepès són l'epidèmia del segle XXI i no ens podem permetre deixar aquest llegat als nostres fills. A més, una dieta equilibrada vol dir consumir aliments frescos, de temporada i quilòmetre zero, amb la qual cosa també ajudem els petits productors. I l'esport fomenta el treball en equip i la companyonia, uns valors que ens enforteixen i ens cohesionen com a societat.

-----------------------------------------------

I COM HO FAREM?

Amb excel·lència i compromís

Entès i comprovat que el futur del país passa per obrir-se al món, cal assumir que des de fora ens miraran per si es poden refiar de nosaltres. Hi ha casos exemplars, catalans que en el seu ram són els millors del món. Gràcies a ells se'ls obren les portes a d'altres del seu sector, prestigien la denominació d'origen d'uns productes. Escampen la confiança, i l'autoestima. No és perquè sí que la investigació que es fa aquí excel·leix o que empreses troben sortida en l'exportació. Iaixò no és fruit de l'encert d'una vegada, sinó d'un dia a dia sistemàtic amb determinació i ambició. En el món global creixen les oportunitats i es multiplica la competència. El compromís amb l'excel·lència és bàsic.