BARCELONAFrancesc Cambó va fer cèlebre una frase que definia molt bé l'actitud que va adoptar una part del catalanisme en relació amb la monarquia durant el primer terç del segle XX: "Monarquia? República? Catalunya!" Tant la Lliga com altres organitzacions nacionalistes marcaven les prioritats i consideraven que la figura del cap d'Estat, fos un president o un monarca, era "accidentalista", perquè el que era veritablement rellevant era l'autogovern de Catalunya. En paraules de l'historiador Joan B. Culla, "el catalanisme es va posar de perfil amb la monarquia perquè no era la prioritat".
Aquesta actitud una mica distant del catalanisme amb la Corona es va trencar, tot i així, per l'acció de la mateixa monarquia i les esferes polítiques pròximes, que a partir del 1919 van impulsar la Unión Monárquica Nacional, un partit que pretenia vincular la figura reial a l'espanyolisme intransigent anticatalà. La reacció lògica del catalanisme va ser l'adopció creixent del republicanisme com a forma de govern, si bé la Lliga va mantenir una actitud ambigua perquè la monarquia era vista com a garantia d'ordre social.
De Joan de Borbó a Joan Carles I
Durant la dictadura, el debat monàrquic va ser molt feble a Catalunya, on la resistència política estava focalitzada a acabar amb la dictadura franquista. Tot i així, alguns monàrquics catalans van jugar la carta reial: primer donant suport a Joan de Borbó i, posteriorment, al príncep Joan Carles. En aquest sentit, Antoni de Senillosa, Carlos Güell de Sentmenat, Carles Sentís i Martí de Riquer van mostrar sempre el seu suport a una sortida monàrquica a la dictadura i alguns van tenir contacte regular amb l'hereu, sobretot durant les visites d'aquest a la capital catalana. Fins i tot un jove Armand de Fluvià hi va tenir alguna participació, tot i que aviat se'n va desentendre.
La gran diferència entre els monàrquics catalans i els seus homòlegs castellans, durant els temps de la dictadura i els primers anys de la democràcia, era la concepció plural de l'Estat. Sense caure en el nacionalisme, els monàrquics catalans sempre van tenir un cert sentit de catalanitat que van intentar honestament transmetre a Joan Carles I.
Sense cap lligam aristocràtic, és paradigmàtica en aquest sentit l'amistat que el rei va tenir, sobretot durant els primers anys del seu regnat, amb l'escriptor mallorquí Baltasar Porcel. Era habitual que tots dos es trobessin quan el monarca es desplaçava a Mallorca a passar-hi l'estiu. Porcel, però, era un monàrquic sui generis . L'escriptor tenia molt clar que "és molt millor tenir un rei com aquest que qualsevol president de República".
Amb l'arribada de la democràcia, els antics monàrquics catalans es van dispersar una mica. Alguns van entrar en política i d'altres van optar per retirar-se a un segon pla, fos perquè havien aconseguit el seu objectiu o perquè van tenir altres prioritats. Els que van jugar la carta política, però, no se'n van sortir. Güell de Sentmenat, mort fa uns dies, va impulsar el Centre Català l'any 1976, posteriorment vinculat a la UCD, però el partit es va dissoldre el 1982 i va retornar a l'esfera empresarial. Per la seva banda, Antoni de Senillosa es va vincular al PP i va fer una certa carrera política, tot i que el seu tarannà personal, que Culla qualifica de "cap visible de la droite divine ", el van convertir en una figura més social que no pas política.
Des de llavors, els monàrquics catalans no tenen marge de maniobra política i la seva incidència entre la classe política és marginal. Només algun partit espanyol implantat a Catalunya, com el PP, exhibeix una activa militància monàrquica, sobretot perquè simbolitza la unitat d'Espanya. Els pocs vincles personals que poguessin tenir alguns polítics catalanistes amb el rei s'han anat aigualint amb el tomb del catalanisme cap al sobiranisme.
Reacció al sobiranisme
Per aquesta raó, des de fa dècades els monàrquics catalans s'han fet forts en determinades esferes socials i econòmiques de classe alta. El Círculo Ecuestre, el Grupo Godó i el Reial Club de Tennis Barcelona, que allotja el Trofeu Comte de Godó, són els vaixells insígnia dels monàrquics autòctons. Els vincles del rei amb la societat catalana, en paral·lel, no són amb polítics sinó amb representants de l'alta burgesia. A banda dels Godó, el rei socialitza sobretot amb els industrials Cusí, Puig, Esteve i Andik. Tots ells, juntament amb d'altres com Sandro Rosell i Joan Gaspart, han finançat la restauració del iot reial Fortuna , segons Francesc Cabana, advocat, president de l'Ateneu Barcelonès i estudiós de la burgesia catalana. També cal recordar que la infanta Cristina treballa a La Caixa, una entitat que sempre ha mantingut fil directe amb la casa reial. El creixent conflicte polític entre Catalunya i Espanya ha reforçat el nucli de monàrquics catalans i fins i tot ha aconseguit atreure algunes persones més. El vincle amb el rei és percebut com un fre a les aspiracions catalanes.
Estat propi, rei compartit
Durant els últims temps, en aquesta línia, ha sorgit un nou escenari hipotètic. Davant el procés sobiranista, alguns monàrquics veuen com a mal menor una situació política en la qual Catalunya sigui un estat però amb un vincle directe amb la monarquia, encarnada en l'actual príncep Felip pel descrèdit que acumula el seu pare. En aquest sentit, no són pocs els que consideren que la Fundació Príncep de Girona és un pas en aquesta direcció. Aquest pla s'emmiralla en la Commonwealth britànica i és una opció que, de fet, no es descarta per a Escòcia. Tot i això, és un escenari poc realista. "Al revés del cas escocès, en el cas de Catalunya precisament els problemes nacionals van començar amb l'arribada dels Borbons al tron d'Espanya", diu Cabana.
