Publicitat
Publicitat

Quan el transport és irrellevant

Tothom creu que mereix un AVE pel fet de ser espanyol

Les sospites de corrupció al voltant del desenvolupament de l’alta velocitat a l’estat espanyol són poc més, a hores d’ara, que una petita pedra a la sabata que no canviarà l’anomalia històrica que implica que Espanya sigui líder en la dotació d’aquesta tecnologia i, en canvi, es trobi a la cua en el seu ús. Aquesta divergència, que segueix creixent a gran velocitat, mostra que el disseny de la política de transport, i en particular de l’AVE, ha perseguit objectius que no tenen res a veure amb el mateix transport.

Mentre que en la major part d’experiències mundials el seu desenvolupament s’ha basat en els imperatius imposats pel creixement del trànsit i de les necessitats logístiques, cosa que facilita l’ús i la rendibilitat social de les enormes inversions en aquesta tecnologia, a Espanya les decisions d’inversió s’han pres sense una vinculació amb la demanda de transport. De fet, s’han seguit principis de caràcter administratiu -dotar totes les capitals de província amb alta velocitat independentment dels seus patrons de mobilitat i població-, de jerarquització territorial -que totes es connectessin radialment amb Madrid- i de suposada solidaritat o equitat territorial, quan les evidències mostren que són les ciutats més grans i dinàmiques les que se’n beneficien a costa de les ciutats mitjanes i petites.

Creixement exagerat

Aquests principis rectors són excepcionals en el context internacional -com ho són ja els deutes d’Adif i de Renfe- i han propiciat un creixement exagerat de la xarxa, que s’ha mantingut tot i els ajustos pressupostaris. També hi ha ajudat la complicitat del sector de la construcció espanyol, extraordinàriament musculat i influent en la política pública de l’Estat, i de la percepció social que el seu desenvolupament en infraestructures era una prova irrefutable del nou estatus de país ric d’Espanya.

De tots aquests factors el més perjudicial és l’atribució que es fa a l’AVE com a motor de prosperitat i garantia d’equitat territorial. No només per la seva falsedat, sinó perquè, a més, dificulta aturar la borratxera d’inversió en què estem, mentre la despesa en els pilars de l’economia del benestar sí que pateix greument l’impacte de l’austeritat estricta. El permanent discurs de tots els ministres de Transport i presidents del govern espanyol ha propiciat que ara sigui la demanda, els potencials receptors d’aquesta tecnologia, els que li segueixin atribuint el caràcter solidari, equitatiu i de prosperitat incondicionada venuda durant tants anys i per diferents governs, populars i socialistes.

Qui renuncia a la prosperitat?

¿Qui vol ser diferent en dotació d’infraestructures quan s’ha insistit que és l’AVE -i no l’educació o la sanitat, per cert- el que ens fa iguals en oportunitats? Aquesta és la trampa en la qual viurà atrapat qualsevol ministre de Foment en els propers anys. Tampoc serveix justificar la manca d’ajust amb l’argument que en moments de crisi s’han de fer inversions en infraestructures per dinamitzar l’economia. La desvinculació entre oferta i demanda fa que aquest argument sigui ridiculitzat amb facilitat. Com que l’AVE no és un projecte de transport, els seus resultats tampoc ho són. Per això la manca de passatgers i d’impacte econòmic no impedirà que segueixi sent el nucli de la política de transport d’Espanya. Serà així mentre sigui hegemònic pensar que tothom mereix un TGV pel sol fet de ser espanyol o pel sol fet que els altres espanyols ja el tenen.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT