La vella batalla per la informació fiscal
La de les balances és una de les principals victòries ideològiques del catalanisme des de la Transició
BarcelonaAny 2005. El finançament és la pedra de toc del nou Estatut que negocien els partits catalanistes al Parlament. El doctor en economia i integrant de l'Institut d'Anàlisi Econòmica del Consell Superior d'Investigacions Científiques, Ángel de la Fuente, coincideix en alguns debats públics amb l'economista i ara eurodiputat de CiU Ramon Tremosa. De la Fuente defensava que només amb transparència i informació el govern espanyol podia arribar a neutralitzar la creixent consciència d'un greuge fiscal de Catalunya, que ell nega: "Si l'estat espanyol no publica les balances fiscals, perdrà el debat a Catalunya per incompareixença", va arribar a pronosticar. Ángel de la Fuente és ara el coordinador del nou càlcul del govern espanyol que esquiva presentar els fluxos fiscals entre territoris.
El Pacte del Tinell reobria el debat sobre l'encaix de Catalunya a Espanya, que es canalitzava amb l'operació fallida de l'Estatut. El finançament, com han reconegut en reiterades ocasions destacats actors polítics d'aquell moment, justificava per si sol el procés estatutari, coneixent el pa que s'hi dóna, en el règim comú. S'iniciava una ofensiva per la publicació de les balances fiscals, una vella reivindicació de l'independentisme -llavors minoritari- que feien formalment seva amplis sectors del catalanisme i que començava a fer forat més enllà del catalanisme. Fins a l'operació, fallida també, del pacte fiscal.
L'avís de Ramon Trias Fargas
Sens dubte, figures com la de Ramon Trias Fargas han contribuït de manera determinant a crear consciència del greuge fiscal català. El 1960, l'economista, professor de la UB i més tard conseller amb Jordi Pujol publicava el treball La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona, que mostrava el "drenatge de fons de la regió", i parlava d'un dèficit fiscal del sector públic "superior al superàvit del compte de mercaderies".
Recorda l'economista Elisenda Paluzie en el pròleg de la reedició de la Narració d'una asfíxia premeditada, de Ramon Trias Fargas, que l'autor advertia anys després que "des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d'escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia".
Després d'una dècada de sordina entorn a aquest debat, l'ERC d'Àngel Colom iniciava el 1992 la primera campanya al carrer plantejant la necessitat de sortir del règim comú de finançament per assolir un model de concert econòmic, i per calcular-lo caldrien els balanços dels fluxos fiscals. "Els nostres impostos, a Catalunya!" era el lema d'aquella campanya, que tenia traducció institucional amb la creació, el 1996, de la Comissió d'Estudi del Concert Econòmic, una iniciativa republicana que rebia el sí de CiU després de l'abstenció dels de Colom a la investidura de Jordi Pujol el 1995. La constatació del greuge fiscal sostingut s'instal·lava al Parlament per quedar-s'hi.
ERC s'envoltava de figures com Jacint Ros Hombravella, Guillem López Casasnovas i Xavier Sala i Martín, i s'alimentava dels primers estudis acadèmics d'Antoni Castells -més tard conseller d'Economia-, el 1978, i Montserrat Colldeforn, el 1988, que evidenciaven un dèficit fiscal que personalitats com Oriol Bohigas consideraven insostenible.
La victòria de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004, després d'un final de mandat d'Aznar convuls, porta el PSOE de l'Espanya plurinacional a acceptar el compromís de publicar les balances com a part de l'acord d'investidura amb ERC. El govern espanyol va publicar per primer i últim cop les balances el 2008. La Generalitat assumia la publicació, amb certa periodicitat, de les balances fiscals anuals i constatava, ja amb Andreu Mas-Colell al govern Mas, que el dèficit fiscal s'havia sostingut malgrat els canvis de finançament, la profunda crisi i les retallades que aplicaria la Generalitat a l'estat del benestar.
La de les balances "ha estat una victòria ideològica molt important", defensa en conversa amb l'ARA el president de la Fundació Josep Irla i exconseller de la Generalitat, el republicà Josep Huget. La consciència del greuge és ara ja transversal en la societat catalana, i apuntala, per al sobiranisme, el flanc ideològic de la sostenibilitat de l'estat del benestar en cas d'independència. La balança s'ha decantat.
