El virus de l’Ebola esborra el futur d’una generació
L’estigma i la por a la malaltia acaben amb el sentiment solidari
Freetown (Sierra Leone)Hawa Kamara encara recorda quan el seu germà li deixava menjar a la porta de casa, en aquest habitatge tancat on es va amagar el virus de l’Ebola. Durant 16 dies va estar vivint aïllada de la resta de la comunitat entre aquestes quatre parets, on va perdre la seva mare. La malaltia es va emportar dues persones. Una dona i un nadó. L’home, amo de la casa, està en tractament en un hospital de Freetown. Fins a set inquilins més van fugir quan la seva mare va morir. No se sap on són; potser es van emportar la malaltia amb ells.
Va ser tot just fa un mes. Quan la seva mare va emmalaltir, la Hawa va cuidar d’ella. “No sabíem que tenia Ebola. Vomitava i no tenia gana. Jo cuinava per a ella, la rentava cada dia, però després sempre em rentava les mans”, recorda. A l’hospital els van tornar a enviar cap a casa, i només quan va morir i li van fer les proves va saber que havia contret la febre hemorràgica. Llavors un nadó, una dona i un home ja estaven infectats.
Una ambulància la va recollir i la va portar a l’hospital alhora que carregava els cadàvers. A ella la va salvar un miracle. Va donar negatiu. Només llavors el seu germà es va atrevir a portar-la a casa amb la seva dona i els seus fills. La Hawa va deixar el seu poble a Waterloo per mudar-se a una barriada de barraques al centre de Freetown, construïda sobre les escombraries i les roques de la badia, on els porcs s’alimenten de les deixalles i els veïns es renten amb aigua de mar.
Tots els centres educatius del país estan tancats a causa del brot, però la Hawa, de 16 anys, voldria seguir estudiant. Encara que sap que serà difícil. El seu germà té tot just 20 anys, no té feina i ha de tenir cura dels seus propis fills. “Potser m’alimentarà, però, no podrà pagar els meus estudis. Si ningú m’ajuda, hauré de deixar-ho”, es lamenta. Llavors haurà de començar a treballar, com ja fan el 60% dels menors a Sierra Leone. “Sense escoles, podem dir que el treball infantil és ara mateix del 100%”, assegura Mathew Dalling, director del Servei de Protecció Infantil de l’Unicef.
Més orfes
Segons càlculs de l’agència de l’ONU, prop de 7.300 nens han estat afectats d’una manera o altra per la malaltia, 1.655 dels quals han perdut tots dos progenitors. El suport de les organitzacions humanitàries només arriba al 63% dels necessitats. “Se senten sols. Molts han vist morir els seus pares. Senten que no tenen futur. Estan devastats, sense esperança “, explica Emma Pomfret, portaveu de Save the Children.
Han de guanyar diners per mantenir-se o ajudar les seves famílies d’acollida, i algunes noies ja han començat a quedar-se embarassades, en unir-se a homes adults que puguin ajudar-les. Després d’un any sense anar a l’escola, el temor és que no hi tornin més, i que acabin engrossint la llista de nens del carrer, que abans de l’Ebola ja arribava a la xifra de 50.000, segons l’organització britànica Street Child.
Tot just 13 anys després d’una dècada de guerra civil, l’Ebola amenaça ara de donar a llum una nova generació. El conflicte va convertir en soldats 20.000 nens, segons les agències humanitàries, i en va deixar orfes més de 60.000. Sense escolarització, el govern i les organitzacions internacionals temen que la joventut es vegi llançada al mateix punt de partida dels seus pares.
La Hawa tracta de seguir un programa educatiu a la ràdio, però ha d’anar a casa dels veïns. Tot i un certificat mèdica que mostra el seu test negatiu, molta gent encara no vol acostar-se-li. És la inesborrable marca de l’Ebola, l’estigma. Malgrat tot, és una afortunada. Desenes d’orfes esperen en centres temporals a trobar algú que estigui disposat a ocupar-se’n. Tot i estar sans, hi han d’estar 21 dies -el període d’incubació- fins que els seus familiars s’atreveixin a acostar-s’hi. “És un gran desafiament reunificar les famílies. Durant la guerra civil a aquests nens els haurien acollit els seus familiars o la mateixa comunitat, però ara per la por i l’estigma de l’Ebola molts no ho volen fer -lamenta Pomfret-. És una situació absolutament nova. Això no ha passat mai, enlloc del món. L’estigma d’aquesta malaltia és igual o més gran que la sida. Ha destruït el teixit social de moltes comunitats africanes”.
