Carlota Álvarez: “El teixit associatiu és més ric i fresc a Madrid que a Barcelona”

Des del 2006 que l’Ajuntament de Madrid intenta desviar l’atenció cap al sud de la ciutat, la tradicional zona obrera. Un dels exponents d’aquesta transformació ha sigut el passeig de Madrid Río, sis quilòmetres de parc urbà a banda i banda del Manzanares. La ruta s’allarga fins al segon eix d’aquest projecte de gentrificació del sud de la capital espanyola: el Matadero de Madrid. L’antic escorxador, de principis del segle XX, s’ha transformat en un centre de creació contemporània. Carlota Álvarez (Vigo, 1964) capitaneja des de l’any 2013 aquests 165.000 m d’instal·lacions, una tasca complicada si es té en compte que és un espai de creació contemporània molt heterodox conformat per quatre empreses públiques i fins a sis entitats privades.

Com arriba una gallega a ser marca de la gestió cultural a Madrid?

No he arribat aquí de la nit al dia. Des del 1992 que treballo en pro de la cultura a Espanya i em sento una funcionària al servei dels ciutadans. Primer vaig estudiar a París i, durant tots aquests anys de gestió cultural he passat pel MoMA de Nova York i el Reina Sofia, he fundat i dirigit el Museu d’Art Contemporani de Vigo i he portat programes del ministeri de Cultura, a més d’encarregar-me de la candidatura de Còrdova a Ciutat Europea de la Cultura.

Ha treballat per a tots els colors polítics. ¿Té por que la facin fora si el PP perd l’Ajuntament de Madrid?

Sempre m’han deixat treballar amb autonomia, he tingut sort de trobar polítics intel·ligents. Però ara sóc conscient, sent una tècnica cultural, que em poden canviar tranquil·lament. Això no vol dir que hi estigui d’acord. No crec que les institucions hagin d’anar a remolc dels canvis polítics. Lamentablement, la meva experiència em diu que la professionalitat i els bons resultats de la teva feina no et defensen de possibles canvis de timó, per res del món.

Quina és la seva recepta per fer sostenible la cultura?

El futur de la cultura, en qualsevol dels seus formats, passa per treballar en coproducció o establir xarxes de col·laboració amb altres institucions. Aquest model no només beneficia els artistes, sinó també el públic, que pot veure més projectes. A més, també és beneficiós per a les institucions perquè compartim despeses. I, d’alguna manera, aquest model de col·laboració de màxima permeabilitat fa que el diàleg sigui l’eina i el vehicle de treball. Qualsevol altre model és d’un altre segle.

Això és el que intenten fer al Matadero. ¿No acaba sent una mica un calaix de sastre?

Ser una institució permeable i canviable és part de l’ADN, de la identitat, del Matadero. Per tant, diguem que el mateix teixit artístic i associatiu coneix aquesta permeabilitat i es dirigeix a nosaltres. I és part de l’èxit.

¿Realment s’està consolidant, més enllà de ser un contenidor cultural molt original?

Aquest abril ens han convidat al Palais de Tokyo de París, juntament amb el MoMA i la Tate Modern de Londres, a presentar-hi sis de les nostres produccions. Ja som entre els grans: el reconeixement internacional ha arribat. Com arriba també amb el centenar de visites de gestors culturals i polítics d’arreu del món per conèixer el model d’una ciutat cultural en què trobes una cineteca, una casa del lector, un espai de reflexió de l’urbanisme, una central del disseny, exposicions plàstiques i teatre. Pots passar un dia sencer al Matadero sense avorrir-te.

És un centre público-privat. ¿Això resta o dota de més autonomia?

Dota de més autonomia. Som una institució menys subjecta als vaivens de la crisi i les retallades perquè depenem menys del diner públic. Però el sector privat tampoc ens resta autonomia programàtica.

Quines diferències veu entre el programa cultural dels consistoris de Barcelona i Madrid?

En el fons és bastant similar. El Macba seria una mica l’equivalent al Reina Sofia, el CCCB seria similar al CentroCentro Cibeles, Fabra i Coats seria l’equivalent al Matadero... Potser el que hi ha a Barcelona i no existeix tan clarament aquí són les diferents fàbriques de creació que té l’Ajuntament als diferents barris.

¿Vol dir la feina feta des dels anys 90 per aglutinar els col·lectius?

Sí, precisament potser és la diferència amb Madrid. Aquesta feina en xarxa va ser molt dirigida a Barcelona des de l’àrea pública. Tot i això, aquí a Madrid el teixit associatiu i la iniciativa ciutadana són més rics que els de Barcelona, i més actius, malgrat que no estan orquestrats des del punt de vista institucional ni polític per part de l’Ajuntament. Crec que és una grandíssima diferència i dóna molta frescor a la iniciativa ciutadana madrilenya.

Tot i haver de campar sols per guanyar-se la vida en una ciutat amb moltes institucions de l’Estat.

La crisi ha obligat el teixit associatiu a fer un pas endavant, això és bo.

¿La manera d’obtenir frescor a nivell cultural passa perquè no hi hagi subvencions?

No parlo només des del punt de vista econòmic, perquè nosaltres també coproduïm, però sí que permet ser més dinàmic i creatiu.