Publicitat
Publicitat

La Fundació Palau de Caldes dedica una exposició als dibuixos de l'artista, gairebé inèdits

Alfons Borrell, drama i nostàlgia

Al taller, entre una multitud de teles curosament embolicades i d'altres que encara estan per pintar, Alfons Borrell (Barcelona, 1931) hi té una vella motocicleta, un projector de cinema i un gran rellotge de paret. El projector li va regalar un altre artista, Perejaume. La moto és del seu fill, diu. La llum entra, del nord, pels finestrals que donen al pati. En aquesta petita terrassa, al voltant d'un estany ple de peixos s'hi acumulen les plantes. La seva gossa, tan negra com el seu nom, Nit, ja sap per on ha de passar per no destorbar el seu amo mentre treballa. Borrell és un creador atípic. Aliè a modes i capelletes, des dels anys cinquanta es manté fidel a una concepció de l'art que li ha vingut donada, assegura, per la vida mateixa. "La pintura és un drama, la pintura és la vida", sosté.

El fet de tenir un ofici, el de rellotger, li va permetre no haver de pintar per viure. Borrell va evolucionar de la pintura figurativa a l'abstracta el 1955, i no l'ha abandonat. Les seves teles són tan austeres i intimistes com la vida que porta. Per ell el luxe passa per poder treballar en un taller tan espaiós com el que té ara o observar els ocells que, de tant en tant, s'aturen a beure a l'estany. "Hi ha dos tipus de pintors: els que pinten allò que veuen i els que ells mateixos són pintura. Jo m'identifico amb aquests últims", subratlla. Als vuitanta anys segueix treballant amb la mateixa exigència d'un artista que comença i no abaixa la guàrdia per seguir aprofundint en el seu art.

La recerca íntima d'un llenguatge

Conegut el seu vessant com a pintor, ara la Fundació Palau treu a la llum com Borrell també investiga el seu propi llenguatge a través del dibuix. Fins al 4 de setembre, la fundació de l'autor de Poemes de l'alquimista exposa una selecció dels dibuixos que l'artista ha realitzat entre el 1956 i el 2010. Són gairebé inèdits. Abans només se n'havien pogut veure alguns en una exposició que la galeria sabadellenca Sis va organitzar el 2008. Borrell els tenia guardats en carpetes fins que el seu gendre, Oriol Vila-Puig, també artista, s'hi va interessar. La descoberta tampoc va passar per alt als responsables del Macba, que en van comprar una sèrie. "Aquests dibuixos jo els veia com a exercicis, mai vaig pensar que fossin obres acabades" remarca. Tampoc són esbossos per a pintures. Quan els va començar, encara no tenia un taller per treballar. Sembla que estiguin fets amb urgència, com si, malgrat tot, no pogués estar-se de convertir en art aquest drama de viure de què parla. El color només hi apareix de manera esporàdica. A diferència dels plans de color de les pintures, als dibuixos de Borrell hi mana el gest ràpid, repetitiu. Els traços de llapis damunt el paper recorden esgarrapades.

Nostàlgia d'un paisatge original

L'experiència que Alfons Borrell va tenir de la Guerra Civil també es fa present a les seves obres. La va passar a Blanes, on els seus pares el van enviar per protegir-lo. Un cop acabat el conflicte, va tornar a Barcelona. El 1940 la família es va instal·lar a Sabadell. L'artista encara recorda el xoc d'abandonar la vida al camp, envoltat per la natura, i l'estranyesa que li va provocar l'escola franquista. Aquella llum i aquell paisatge encara travessen les seves obres, resistint el pas dels anys.

Més continguts de