Publicitat
Publicitat

Benedetta tagliabue: "L'objectiu de la Fundació és que l'esperit Miralles segueixi viu"

Perfil És l'actual responsable de l'Estudi Miralles Tagliabue (EMBT) des que Enric Miralles, el seu marit, ens va deixar l'any 2000. Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) em rep a casa seva i mentre tafanejo, sospito que la casa és com ella: viva, orgànica, alegre, en permanent transformació. Els espais conviuen amb un cert caos i tot està pensat amb un increïble sentit artístic de la comoditat.

Quan entra a la sala on l'espero ho fa amb energia, amb la resposta ràpida i la rialla fàcil. Em parla d'un projecte que té entre mans i mentre ho fa s'abstrau tant que gairebé puc veure l'edifici que està imaginant a través dels seus ulls. Passió a la italiana? No: passió a seques, ara bolcada en la Fundació Enric Miralles.

De quina manera definiries la teva arquitectura?

S'adapta molt. Intenta ser alegre, desenfadada, sempre en relació amb el lloc i la circumstància i amb un esperit lleuger: no vol ser una arquitectura que imposi. Alguns edificis et comuniquen un caràcter, o el tipus d'actitud que has de tenir com a persona. Nosaltres tenim un esperit més alegre.

Et costa conjugar el que a tu t'agrada amb el que vol el teu client?

És un exercici que aprens gairebé sense adonar-te'n. Has d'entendre molt més del que et diuen: fins a quin punt poden apreciar les coses, què busquen, quin és el tema que tenen entre mans... És un joc d'equilibris molt especial.

I en llocs amb una cultura diferent, com t'ho fas?

La Xina, per exemple: et sembla que entens el que et demanen, però no n'estàs segura. Tenen altres paràmetres i altres maneres de pensar. Però també t'adones que ells mateixos estan amb tu perquè estan intentant entrar en un món que no és el seu, que volen incorporar el nostre món, que per a ells és fascinant, a la Xina. Has d'esbrinar què els interessa del nostre món i com ho pots portar allà i transformar-ho en alguna cosa molt seva. És un joc interessant.

Vas venir a Barcelona per amor?

Sí, per amor! La situació no era fàcil, però vaig venir i vaig trobar feina en un despatx en només dos dies. Era una època molt especial, era el 1989 i tots els estudis de Barcelona tenien feina com mai n'havien tingut. El problema que tenien era no trobar prou gent qualificada per treballar!

I quina és la història de la casa on vius?

Aquesta casa és molt màgica. Quan l'expliques a la gent, t'adones que ens ha fet molts regals, però quan la vam comprar amb l'Enric era una bogeria, una ruïna, i nosaltres la vèiem meravellosa. La vam ensenyar a la família i estaven horroritzats. I mentre hi treballàvem van sortir moltes coses: arcs gòtics, dos capitells, dibuixos que en si mateixos no tenen gran valor, però que t'expliquen una història... coses de moltes èpoques que revelen la presència de molta gent durant molt de temps.

En aquesta casa encara hi ha molt Miralles?

Sí, moltíssim. El tinc al voltant. És com tenir-lo a ell, com conviure-hi i mantenir-lo al meu espai. A poc a poc, vaig canviant coses, però ni jo no recordo què ha canviat respecte a quan ell hi era. Ell tenia una energia tremenda i tota la que va bolcar a la casa encara hi és.

El trobes a faltar?

Sí, però t'haig de dir que després d'onze anys m'he acostumat a la meva nova vida. Fa poc el vaig somiar i ell em deia: "Ja he tornat". I jo estava contenta, però ell em deia: "Però no estàs tan contenta, oi?" i jo deia que sí. (Riu) I, esclar, pensava: "Caram, ara haig de reorganitzar-ho tot!" Al principi de no ser-hi vaig fer un esforç titànic, que es fa amb la força de l'altre, amb la desesperació de dir "això no ho deixo caure". Però amb el temps t'hi acostumes, et diverteixes, i si et diuen "Tornem a fer el que fèiem abans", penses "Sí, però…"

Parla'm de la Fundació Enric Miralles.

A sota de l'estudi hi ha dos locals, on hi haurà els arxius i farem seminaris de formació de joves arquitectes, exposicions, xerrades obertes al públic... i tot sempre en relació amb el que fem a l'estudi. Encara no està a punt, però està en avançat estat de gestació.

Data?

Esperem poder-la presentar a l'octubre.

L'objectiu, preservar el llegat d'Enric Miralles.

L'Enric ha estat una persona fonamental per a la història de l'arquitectura. Tenia una enorme energia i una gran capacitat per captar les idees abans que la gent les expressés. Ha influït molt en joves arquitectes, a les escoles... i a la Xina també! L'objectiu és que aquest esperit segueixi viu, que es conegui, que es recordi, que es vagi experimentant sobre idees seves que no s'han desenvolupat. D'alguna manera és el que estem fent a l'estudi, experimentant amb idees d'ell i idees noves, sense saber exactament quina és quina.

Més continguts de