Publicitat
Publicitat

Feliu Ventura: "La gent ha deixat de fer preguntes"

Espera "Si la gent s'ha oblidat de mi, em veuran com un cantautor nou de 35 anys" Estellés "Vull dir les coses d'una manera bella amb el llenguatge de la gent"

Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) torna. I ho fa amb la confiança que ofereix una trajectòria en què no hi ha res de sobrer. Torna amb Música i lletra (Propaganda pel Fet), un sisè disc que apareixerà a mitjans de setembre, cinc anys després de l'últim àlbum d'estudi, Alfabets de futur.

¿Per a un cantant de 35 anys, cinc anys per treure un disc no són molts, sobretot després de travessar un moment dolç amb Que no s'apague la llum i Alfabets de futur ?

Potser podria haver fet cinc discos i explicar el mateix, però no en tenia ganes. A banda, tinc una cosa clara: no és fàcil la música en català en aquest país, sobreviure amb ella. He hagut de fer altres coses.

Per què tant de temps? T'havies posat el llistó molt alt?

Sempre l'hi he tingut, el llistó alt. Em pense i repense molt les coses. Sóc molt reflexiu. I això és el que ha fet, potser, que trigue tant a treure el disc. Però sobretot és perquè volia que les coses que tinguera a dir estiguessen ben dites i reflexionades. No volia fer un disc enfadat amb tot el que estava passant. Volia explicar les coses ben explicades.

Sovint, els músics pateixen d'immediatesa. Molts discos, els escoltes tres anys després de sortir i veus que han caducat.

Hi he pensat molt últimament, en això. Ara vivim un moment dolç de la música en català, però també hi ha entrat un concepte nou: l'obsolescència programada. Jo sempre he intentat que les meves cançons, que parlen del que és concret, del que jo sé, s'universalitzen. De vegades es fan cançons urgents, però ningú les necessita. I caduquen. Aquesta és una por que jo tinc, que les coses que faig no caduquin, que puguin ser utilitzades per a moltes coses.

Vas fer una gira amb Lluís Llach (2005), i això, suposo, per a un noi jove com tu eres fa sis anys, afegeix un grau de pressió.

M'ha ajudat molt tenir Llach al meu costat. No de cara a fora, perquè a Barricades de paper (2003) ja havíem arribat a llocs, sols, passet a passet. Ha estat sobretot un gran aprenentatge. Potser anava una mica perdut i de cop et trobes amb una referència a la qual pots preguntar coses, algú que ha viscut al món professional al primer nivell... Han de canviar encara molt les coses perquè els músics catalans puguin treballar en condicions dignes.

Si ets valencià, és encara pitjor.

Sí, encara pitjor.

Ets un músic més madur ara?

De vegades els anys no servixen. Una de les meves divises, copiada de Silvio Rodríguez, diu: " Si sé demasiado, me convierto en mi saber ". Amb els anys ets molt més crític amb el que fas. I jo sóc molt crític, no només a l'hora de fer cançons, sinó també a l'hora d'escriure.

En algun moment has pensat que volies plegar?

No. He pensat que seria molt més còmode fer una altra cosa. Però m'agrada fer això. Lluitar per això. Aquesta professió, aquí i ara, és una carrera de fons. I els moments difícils passen ràpid.

No hi havia el perill que la gent s'oblidés de tu?

Si la gent s'ha oblidat de mi, ara em veuran com un cantautor nou, de 35 anys.

Música i lletra és un canvi. T'acostes més al pop que anteriorment?

Això ho he tingut sempre. He caminat per damunt del pop cap al rock amb la motxilla de la cançó. I la música mediterrània al darrere. La influència dels cantautors anglosaxons, filtrada per la influència mediterrània, s'ha accentuat en els últims temps. M'agrada fer discos amb cançons molt diferents. Les faig i després les arrangem segons el que em demana cadascuna. No m'agrada fer discos conceptuals, sinó de cançons.

La cançó amb tocs pop és pròpia de la teva generació, d'Òscar Briz a Sanjosex o Roger Mas. T'hi sents bé entre tots aquests noms?

Sí, i tant. Vaig començar a cantar al mateix temps que Roger Mas. L'admire moltíssim, com treballa, com escriu. És la millor veu del país.

Fa set o vuit anys semblava que, de cantautors joves, en aquest país només hi ereu tu i Roger Mas.

Recorde d'aquella època que hi havia el boom de la cançó a Madrid, amb Javier Álvarez o Pedro Guerra. I nosaltres fèiem això i ningú parlava de nosaltres. Jo recorde que els meus primers concerts eren fora de concurs en concursos de rock. Si nosaltres hem pogut fer aquesta petita feina, perquè hi hagi un grup de cantautors més o menys jove, que entén que la gent necessita saber de què li parlen i parlar-los pròximament, crec que ho hem fet bé.

El títol de Música i lletra és tota una declaració d'intencions.

Estic molt temps pensant els títols. I aquí volia explicar això, que jo faig cançó d'autor, que agafe la lletra, la música, i les ajunte, i que treballe un gènere híbrid que ha de valorar igualment aquests dos ingredients, que tant la música com la lletra tinguin qualitat, que no prendré el públic per tonto. Volia sintetitzar. I transmetre aquest concepte als arranjaments: pocs instruments i proximitat, que quan escoltis el disc, tinguis la sensació que estàs participant del que s'ha fet.

Síntesi, sí, però hi ha corda. No és simple.

Hi hem introduït el cello . Volia que el directe i el disc s'assemblessin. Els músics vivim la crisi des dels anys 80. La síntesi ve d'aquí, de fer el màxim amb el mínim.

També és un disc menys poètic?

He tingut molt en compte Estellés i la poètica senzilla: aconseguir dir les coses d'una manera bella amb el llenguatge de la gent. I això ho fan els poetes que porte darrere, Papasseit i Estellés. El títol del disc és com una mena de marca blanca de la cançó: dir que hi ha música i lletra és una cosa evident. El que m'ha sorprès és que no he trobat ningú que ho hagi dit abans. O que no se m'hagués ocorregut a mi.

Hi ha una cançó, Torn de preguntes , en què demanes que la gent pregunti. No creus que ara el que vol la gent són respostes?

Sent que, a banda d'expressar-me, comunique, que informe de certes coses. En aquest aspecte em trobe molt a prop del periodisme, tot i que no l'he estudiat ni m'hi he dedicat mai. El que faig és amplificar, a través de la megafonia, una opinió que és molt semblant a això... La democràcia es basa en el fet que es facen preguntes i es responguen. Els polítics professionals haurien de respondre les preguntes, sempre... El que passa, però, és que la gent ha deixat de preguntar. És més important la pregunta que la resposta, saber que hi ha gent que està vigilant el que fas, cosa que sembla que el periodisme ja no fa, controlar el poder. El periodisme no és una eina del poder, és una eina del poble. La gent necessita periodistes que facen les preguntes adequades i que ho expliquen bé.

No creus que els cantautors han perdut el poder d'incidir?

Ens l'han fet perdre. L'exemple tràgic és el d'Ovidi Montllor.

Creus que ara és el moment de presentar combat, des de la cançó?

Tinc molts dubtes. El moment no és ara. És sempre. Si ara hi ha una crisi econòmica és perquè en els últims anys han passat coses. Si jo vaig començar a fer cançó d'autor va ser per explicar el meu cabreig, que és el cabreig de molts. No intente cabrejar la gent. Vull que sàpiguen que hi ha veus crítiques capaces d'amplificar aquesta opinió.

Però tu no ets un cantautor polític. Ets més quotidià.

Diuen que sóc més moral que polític. Crec, tanmateix, que en les coses quotidianes hi ha la política. I això és el que ens volen robar. La cançó Història d'un sofà , que obre el disc, parla de la infantesa i d'obrir el joc i trobar una fitxa del teu color. Això és molt difícil en la nostra societat, trobar una fitxa del teu color. També dic que no m'agrada ni escapar ni fer el pamflet...

Més continguts de