Publicitat
Publicitat

EDUCACIÓ

Fernando Sarráis: “S’ha de deixar que els fills pateixin quan toca”

psiquiatre i psicòleg

Patiment i felicitat semblen termes antitètics. Però no ho són, perquè, ens agradi més o ens agradi menys, patir forma part de la vida. Aquesta és la tesi que defensa Fernando Sarráis, psiquiatre i psicòleg per la Universitat de Navarra i investigador per la Universitat d’Ottawa (Canadà) especialitzat en l’àmbit educatiu. Sarráis és autor de llibres com Madurez psicológica y felicidad (Ed. Eunsa), Temperamento, carácter y personalidad (Ed. Eunsa) o El miedo (Ed. Eunsa). Insta els pares contemporanis a deixar patir els seus fills, a no sobreprotegir-los, a no abocar-los a una existència basada en la satisfacció del plaer, i a ensenyar-los a afrontar un contratemps.

Afirma que hem de deixar patir una mica els menors...

Han de saber patir, i només se n’aprèn amb la pràctica. Durant la meva trajectòria, he vist patir molta gent, i en la majoria dels casos té a veure amb una manera de ser fràgil i vulnerable. Aquestes persones, davant l’adversitat, dramatitzen i pateixen més. El caràcter és molt important, i es desenvolupa fonamentalment durant la infància i l’adolescència. En aquestes edats cal estar molt a sobre de com evolucionen perquè la personalitat que se’ls consolidi marcarà les seves opcions per ser feliços durant tota la seva vida. Patir ajuda a ser feliç.

Sembla un oxímoron...

I no ho és. Les persones que no saben patir tenen por a experimentar-ho. Les persones amb por entren en espirals molt negatives: menteixen, posen excuses, senten frustració, ira, tristesa, enveja... Això els allunya de la felicitat i de l’amor de qui els rodeja, que és un dels ingredients claus per assolir-la.

¿Si donem als fills tot el que podem els estem creant un problema per al futur?

No necessàriament, però hem d’educar en la capacitat de sobreposar-se a l’adversitat, perquè sense aquesta virtut difícilment seran feliços. Els psicòlegs han observat, entre els nens africans i els filipins, que són capaços de somriure malgrat el poc que tenen. A Occident, a un nen no li dones una llaminadura i té un trauma. I han d’aprendre que no poden tenir-ho tot.

Llavors, què fem?

Primer de tot, donar exemple. Els éssers humans som imitadors, aprenem imitant. Així creem hàbits. És molt important que els pares siguin bons models, que ensenyin a patir amb bon humor, posar bona cara al mal temps. Si un problema del fill posa histèrics els pares, s’està exercint de model dolent per al fill, que tendirà a fer el mateix davant de mil situacions.

¿Advoca per crear-los problemes?

No cal provocar res, però sí deixar que pateixin quan els toca, no alleugerir cada petita situació adversa que afronten. Que s’avorreixen, doncs que s’avorreixin. Que estan cansats i volen anar en braços, doncs que caminin. Que tenen gana entre hores, que esperin l’hora de menjar.

¿Els pares d’ara són més sobreprotectors que la generació anterior? Sí, és així. Però no per casualitat. En moltes famílies els dos treballen fora i estan poc temps amb els seus fills, i necessiten que els seus fills els estimin. Per això, amb el poc temps del que disposen, compren amor amb coses materials i estalviant-se conflictes. També actuen així perquè recorden que ells ho van passar malament de petits i no volen el mateix per als seus fills, oblidant que gràcies a les dificultats superades ells s’han fet persones madures i responsables.

¿Un sobreprotegit està condemnat a ser-ho tota la vida o té remei més endavant?

Sempre hi ha remei. Però sí que és veritat que costa molt més corregir l’error que evitar-lo. La infància i l’adolescència són fonamentals en l’aprenentatge, també en l’emocional.

¿Se’ns forma per ser feliços?

No. Vivim la crisi del relativisme. Així com la dieta mediterrània acceptem que és bona per a la salut, pel que fa a la salut interior optem per no adoctrinar, que cadascú trobi el seu model, etc. Però perdem l’oportunitat d’educar l’interior de les persones. Hi ha una crisi en aquest sentit. I vivim en una societat de consum, en què predomina la creació de necessitats per vendre productes, i el mercat necessita que consumim, que tinguem carències interiors, perquè l’infeliç compra més. Fomentar la pau interior va contra el sistema.

Més continguts de