Gemma Bruna: "Si tens una àvia o un avi no deixis de preguntar-los com eren quan eren petits"

"Cap problema", respon a la iniciativa de fer l’entrevista en un parc infantil de l’Eixample barceloní. Gemma Bruna, a punt de fer uns 40 esplèndids, també diu que s’avé al joc que li proposa la fotògrafa d’enfilar-se en un tobogan per captar una imatge d’infantesa agradable. És la manera d’il·lustrar aquesta entrevista al voltant d’aquells meravellosos anys, sovint idealitzats pel pas del temps, de vegades rememorats a través de records aliens. Aquesta periodista barcelonina fa de la seva passió d’escriure una afició i, en hores perdudes, recull les històries infantils d’amics i coneguts i les penja al seu blog, que, com no podia ser d’altra manera, ha titulat 'De petita'.

Per què un blog sobre la infància?

Diuen que la manera més fàcil de començar amb l’escriptura creativa és buscar els teus propis orígens, i jo crec que la infància és la pàtria dels nostres records. Als 8 anys vaig començar a escriure contes i als 13 ja feia relats. Vaig decidir fer periodisme perquè m’agradava escriure, no perquè volgués ser corresponsal de guerra. Durant la carrera i després exercint, totes aquelles històries van quedar enrere fins que el 2012, quan ja portava molts anys en el periodisme i la comunicació, vaig tornar a tenir la necessitat d’escriure i la infància va ser un bon recurs. Segurament si aquesta necessitat l’hagués tingut fa 10 anys hauria escrit els relats al meu ordinador i s’hi haguessin quedat, però els del meu voltant em van animar a fer un blog.

El blog no és un recull d’històries pròpies sinó de gent anònima.

La majoria són gent del meu entorn i parlant-hi t’adones que molts trets del caràcter o altres detalls tenen origen en la infància.

I què li interessa de les infàncies?

Al blog hi ha petites històries d’infància que són petits detalls o anècdotes. Per exemple, un amic meu, que va estudiar amb mi periodisme i ara és tenor i recorre els auditoris de tot el món cantant òpera, explica els seus orígens musicals a l’escolania de Montserrat.

En alguns casos pot ser terapèutic?

En casos durs i difícils el fet de parlar i de recordar aquell aspecte pot ajudar la persona, però en realitat l’objectiu del blog no és fer teràpia, perquè jo no sóc psicòloga. Però de vegades aquest trauma s’ha pogut reflexionar i ara s’explica com una superació. Per exemple, el cas d’un home que ara té 50 anys que a partir de la seva devoció per les nines Nancy explica clarament un cas de bullying que va patir. El missatge no és dir que va quedar ensorrat per un cas que en aquell moment va ser molt dur, sinó que ha sabut capgirar aquella situació i tirar endavant, i que no té cap por d’explicar-ho.

Quant de nostàlgia veu en els nostres records d’infància?

Es recorda amb nostàlgia, lògicament, si has tingut una bona infància, perquè va ser una etapa de bon tracte, de cotó fluix. Però, com dic, en molts casos també es viu com a superació d’algun fet traumàtic. Moltes de les pors, de les inseguretats, es teixeixen a la infància, i anys després, amb 30, 40 o 50 anys, et tornen a sortir i et preguntes d’on vénen.

I endolcim molt les biografies?

De vegades s’endolceixen aspectes i històries, crec que perquè els has passat tantes vegades pel sedàs i els has digerit tant que ja n’has fet el teu propi record. Però això no és dolent.

¿Necessita que l’entrevistat tingui prou perspectiva per fer un post?

He tingut l’oportunitat d’entrevistar adolescents, però al final els he descartat perquè no tenen prou perspectiva. Els meus entrevistats tenen en comú que han tingut prou trajecte perquè el relat infantil tingui una mica de coherència amb l’edat adulta. Cap als 60 o 65 anys, quan s’ha viscut més temps del que queda per viure, hi ha necessitat de fer memòria i recordar per deixar un llegat. “Si un dia em moro, que els meus records els reculli algú”, em diuen.

¿Amb tantes xarxes socials i fotos de cada anècdota, el record que conservi la canalla d’ara serà diferent?

Crec que un blog com el meu seria molt diferent d’aquí 10 o 15 anys, perquè els adolescents i nens d’ara viuen molt més ràpid. Jo sóc del 1976 i segurament la meva infància era molt similar a la de la generació 10 anys més gran: Barcelona i el nostre entorn, els models familiars, la manera de viatjar i de comunicar-nos no eren tan diferents i per tant la infància era més semblant.

Sempre ens quedaran els avis.

Si tens un avi o àvia no deixis de preguntar-los com eren de petits. Primer perquè forma part de la teva pròpia història i després perquè t’obre un món brutal, ja que et separen molts anys i una vida molt diferent de l’actual.

Què és això del Calaix del Record?

És un projecte que ha nascut de la llavor de De petita. Quan he entrevistat gent gran per al meu blog sempre acabaven per preguntar-me on es publicaria la seva història. Volien dir en paper, perquè la volien ensenyar als fills. Vaig pensar que podia estirar el fil dels records i la infància i, com que tinc experiència a fer memòries per encàrrec, amb una companya hem ideat aquest producte, amb el qual regales o t’autoregales el procés d’escriure les teves pròpies memòries, o bé un petit relat en forma de petit llibre o de reportatge audiovisual.