Joaquim Barraquer, l’optimisme d’un home del Renaixement

OftalmòlegEns ha deixat una gran persona. Joaquim Barraquer era un entusiasta de la visió: un gran oftalmòleg hereu i promotor de l’excel·lència professional que estimava els pacients. Savi, afable, humà, assequible com a persona i com a professional.

Amb un somriure franc, fa pocs mesos ens felicitava com a col·legi professional per la nostra tasca i ens obria els braços com a nous cooperadors de mèrit de l’Institut Barraquer. Tot un reconeixement per al col·legi i per al nostre col·lectiu.

Coincidíem sovint en diferents actes, i recordo especialment com expressava la importància de la col·laboració entre els oftalmòlegs i els òptics optometristes en benefici de la societat. Aquests dos col·lectius professionals estem al servei de la visió i això sempre ho tenia present. Entenia la salut ocular -oftalmologia- i la salut visual -optometria- com un tot, i reivindicava des de sempre la necessitat d’una estreta col·laboració interprofessional.

Recordo amb afecte i respecte l’entusiasme incombustible del professor Barraquer parlant de la importància de la bona praxi en l’atenció professional: tant l’oftalmologia com l’optometria han de treballar al màxim nivell en la prevenció i detecció de problemes patològics i funcionals de la visió.

El professor, hereu i transmissor alhora d’una gran i reconeguda tradició oftalmològica, ens ha deixat un llegat viu i en constant evolució, que segur que mantindrà i potenciarà la seva família. Aquesta visió globalitzada de l’oftalmologia i l’optometria com a concepte complementari i d’interrelació en benefici del pacient ha estat un dels grans missatges del professor i evidencia la seva importància i necessitat.

Tinc present la seva imatge elegant, de blanc, transmetent llum no només com a persona sinó també com a depositari d’un llegat que contínua amb la família Barraquer i tota la seva obra.

Sense perdre el nord ni l’humor

Era un home del Renaixement, amb una gran inquietud cultural. Però, sobretot, estava compromès amb la societat, sense perdre el nord ni l’humor. Aquests i altres trets el feien encara més gran.

Recordo un dia fa pocs estius que ens vam trobar en un acte. Feia servir un petit ventilador amb piles per refrescar-se una mica. Es va apropar i, com si fos una mena de confidència, em va fer saber que -el ventilador- anava molt bé, però que calia tenir cura de no apropar-se massa a les senyores perquè els cabells es podien enredar. Tot seguit, es va posar a riure. Penso que era un home capaç de gaudir dels petits i grans moments amb vitalitat i d’assaborir cada segon de l’existència.

Un altre aspecte que el caracteritzava era el seu optimisme, del qual et contagiava. A més a més et feia trobar-te, independentment del grau de relació, còmode. Sabia escoltar i era tot un plaer poder-lo escoltar. Parlar amb ell es convertia en un diàleg de veritat.

Al peu del canó fins a l’últim dia

Una paraula que reflecteix el seu tarannà és passió. La passió per la feina, pel coneixement, per la innovació, per la investigació i per les relacions humanes. En conclusió, passió per l’essència de la vida.

El professor Joaquim Barraquer ens ha deixat però ha estat fins a l’últim moment al peu del canó, reivindicant tota una filosofia de vida dedicada a fer veure millor les coses als altres, i ha deixat una important herència de coneixement que, de ben segur, no es perdrà mai. D’això n’estic convençut: els seus successors -fills i filla- també són oftalmòlegs brillants compromesos amb la societat i són també uns apassionats de la vida.

Precisament a l’Institut Barraquer vaig assistir a un homenatge a un metge ja retirat. A l’acte, l’homenatjat va expressar: “El metge ha de curar. Si no pot curar, haurà d’alleujar. Si, finalment, no pot alleujar, haurà de consolar”. Estic segur que aquest plantejament va marcar la trajectòria del professor Barraquer perquè realment estimava i lluitava pels seus pacients.

Fins sempre, professor, i gràcies per la seva herència.