Publicitat
Publicitat

RETORN A LA INFÀNCIA

Els ninots i les nines no són exclusivament coses de nens: molts adults col·leccionen els de la infància, convertits amb el temps en icones

Nostàlgia de les joguines dels 80

Sindo Díaz, de 44 anys, reconeix que potser és una mica gran per jugar amb ninos, però no ho pot evitar: la seva passió són els madelmans , les figures d'acció que -juntament amb els geypermans - van triomfar entre els nens dels anys 70 i 80. El primer que va tenir va ser un mariner. Després en van arribar molts més, fins que va créixer i es van quedar guardats en tambors de detergent Colón i emmagatzemats en un racó de casa dels seus pares. Un dia els va retrobar per casualitat -el tresor també incloïa a rgamboys i clics antics de Famobil- i recorda que aquell moment va ser com si viatgés al "paradís de la infància". A partir d'aquella descoberta feliç, el Sindo va començar a col·leccionar de nou les figures que tant s'estima. No és l'únic, perquè els anys 80 van ser una època d'or de les joguines tradicionals, un regnat que va trontollar quan van aparèixer els primers videojocs, com el comecocos d'Atari, o els primitius ordinadors domèstics, de l'estil de l'Asmtrad o l'Spectrum, alguns models dels quals anaven amb cassets que trigaven hores a carregar-se, i això si no es quedaven penjats.

Aquestes joguines, però, mai van morir, perquè molts d'aquells nens, que ara tenen 30 o 40 anys, les van recuperar d'adults, sovint amb una intenció decorativa o simplement deixant-se portar per la nostàlgia. Les empreses de joguines saben perfectament que aquesta nostàlgia existeix i per això les reediten o en fan versions actualitzades. Per exemple, en aquesta campanya nadalenca ha tornat tot un mite, el Fort Comansi, però fet de fusta.

Malgrat l'abundant oferta de clàssics renovats, la majoria de gent el que busca és la joguina original, tal com explica Pere Giménez, propietari de la botiga Vell i Nou, especialitzada en ninots de totes les èpoques. "El ninot ha de ser exactament igual. No volen còpies, ni reproduccions modernes. Als anys 80 es podien trobar molts models de diverses marques, perquè es mantenien al mercat moltes joguines dels anys 70 i, fins i tot, més antigues", afirma Giménez, i afegeix que alguns clients van a la seva botiga -ubicada als Encants Nous- amb els fills, però que els nens són només una excusa, perquè en realitat es compren les joguines per a ells: "Els nens d'ara s'avorreixen amb aquestes coses, perquè el que volen són videojocs. En qualsevol cas, les joguines es van començar a massificar als anys 60 quan es va passar definitivament del plom a materials més barats, com la goma i, després, el plàstic. A Barcelona se'n produïen moltes, però amb el temps s'han esgotat per la febre col·leccionista i avui es paguen fins a 100 euros per personatges com el cuiner xinès de la sèrie Bonanza . D'altres peces no tenen preu i només es canvien per altres de similars".

'Clics' i 'barriguitas'

Fa un temps, la plataforma d'anuncis eBay va publicar els resultats d'una enquesta en què diverses joguines populars dels anys 80 encapçalaven la llista de les joguines preferides pels catalans. A l'enquesta s'hi deia que els homes regalarien als nens d'avui clics de Playmobil, jocs de construcció, com el Tente o el Lego, i de taula, com els Juegos Reunidos. Per la seva banda, les dones regalarien a les nenes nancys i barriguitas , la nina més sedentària de tot l'univers, que també s'ha tunejat en diferents versions. Entre els supervivents d'aquella època destaquen els clics , que mai han deixat d'estar presents i que, dins del límits de la seva aparença pop, s'han anat tornant una mica més realistes: així, les dones clics ara tenen pits i els homes, panxa.

Un altre clàssic que mai passa de moda és l'Scalextric, que té una legió de fans. Botigues com la Casa Palau, a Barcelona, oberta des del 1935, s'han convertit en un temple per als amants d'aquests circuits de competició o dels trens de tota la vida. "El client més habitual té de 35 anys cap amunt i és gent que va tenir un Scalextricde petit i continua o recupera l'afició perquè ara té fills. En el cas dels trens és habitual que n'hi hagi com a mínim dos en una casa, el del pare i el del nen, perquè no volen que les criatures els facin malbé el seu. Al voltant de la joguina hi ha un col·leccionisme nostàlgic que busca fins i tot les capses de cartró originals".

Aquesta recerca de joguines del passat no seria necessària si molts pares haguessin controlat la seva mania de llençar coses dels fills a traïció amb la típica excusa de la manca d'espai o de la neteja. "Jo vaig tenir de petit un dels primers Scalextricque van arribar a Catalunya i mai he perdut l'afició. Com que existeix aquest públic nostàlgic, cada any surt una rèplica de models històrics que s'esgoten en un no-res", conclou Palau.

És veritat que algunes joguines dels 80 -els anys de llaminadures com els xiclets Cheiw de maduixa àcida, els gusanitos , els Peta Zetas o els polines - eren difícils de conservar, com l'indescriptible Blandi Blub, amb textura i color de moc, un entreteniment força escatològic només superat per un vòmit de plàstic que a Europa no va tenir èxit, però que va triomfar als Estats Units, mentre aquí els nens flipaven amb la Bola de cristal i Barrio Sésamo , es preguntaven de què anava aquell programa tan estrany titulat El Planeta Imaginario i tenien maldecaps amb les rimes consonants de Gloria Fuertes.

Però la nostàlgia no pot fer miracles i malgrat que sempre quedarà la possibilitat de provar sort amb el cub de Rubik, altres joguines només tenen lloc a la memòria, com l'humil Botibota, un producte de l'Un, dos, tres que va posar tots els nens a fer saltirons fins a l'extenuació, o figures com els He-Man, relegades amb el temps a icones gais per la seva musculatura. El Teleskech, el Cinexin, els soldadets de plàstic que es venien als quioscos i a les papereries, el castell Exin, els cotxes en miniatura, els Gremlins de goma, els Barrufets, les Tortugues Ninja, els Transformers -ressuscitats de nou gràcies a les pel·lícules-, el Nenuco Mocosín i tantes altres joguines estan lligades a la infància d'unes generacions plenes de Peter Pans.

Són els mateixos que fan cagar al tió unes figuretes de Star Wars quan el nen havia demanat l'últim lliurament de l'addictiu videojoc Call of Duty .

Més continguts de