Publicitat
Publicitat

S'estrena el nou film de J.J. Abrams, un homenatge al cinema de Steven Spielberg

Llums, càmeres de 'Super 8'... i acció!

Se n'ha parlat fins a dir prou del fet que tant Steven Spielberg com J.J. Abrams, productor i director de Super 8 , es van iniciar en l'ofici de cineastes rodant pel·lícules amb càmeres de 8 mil·límetres quan encara no aixecaven un pam de terra. Mentre els seus companys d'institut jugaven a futbol i perseguien les noies, ells jugaven a fer pel·lícules al pati del darrere de casa; però per a tos dos, allò era molt més que un joc.

Super 8 explica la història d'uns adolescents que fan pel·lícules amateurs en una ciutat qualsevol de l'Oest Mitjà nord-americà, al tombant dels anys 80. El Joe, que tot just ha perdut la mare en un accident laboral, s'encarrega del maquillatge en el pròxim projecte dels nois: una pel·lícula de zombis. El director és el seu millor amic, el Charles, que obsessionat per afegir "valors de producció" al film fitxa la noia més maca de l'institut com a actriu i convenç l'equip per rodar de nit en una estació de trens, amb la mala sort que mentre enregistren una escena són testimonis d'un espectacular accident ferroviari que allibera una misteriosa criatura d'un dels vagons.

Fins a aquest últim gir de la història, les similituds amb la biografia d'Abrams o Spielberg són evidents. Però més enllà d'aquesta coincidència entre realitat i ficció, inherent a la naturalesa nostàlgica del projecte, val la pena examinar què significa aquest bagatge compartit per dos dels creadors audiovisuals més populars d'avui.

Síndrome de Peter Pan

Spielberg pertany a la primera generació de directors de cinema que van créixer en un entorn altament audiovisual (la televisió ja havia arribat a la gran majoria de cases) i amb accés a eines que els permetien, tot i que matusserament, produir les seves pel·lícules quan encara no podien ni afaitar-se. No va haver d'esperar anys i panys fent mèrits a la indústria cinematogràfica per tenir contacte amb les càmeres; arran d'aquesta precocitat, es va convertir en el director més jove (22 anys) a tenir un contracte a llarg termini amb un estudi. El fet diferencial de Spielberg -allò que sumat al seu talent visual el va convertir en el rei Mides de Hollywood- és que va saber traslladar la qualitat lúdica i ingènua de les pel·lícules que feia quan era un marrec a les superproduccions que va dirigir ja d'adult.

Films de l'època daurada del director com E.T., l'extraterrestre i Els Goonies (dirigida per Richard Donner, però escrita i produïda per Spielberg), no semblen les fantasies d'un adult en la trentena, sinó d'un adolescent solitari i melancòlic, fascinat per la ciència-ficció i mancat de figura paterna pel divorci dels seus pares. Spielberg va triomfar amb un model de cinema fantàstic orientat al públic juvenil que no tractava els adolescents amb el paternalisme de Disney; en conseqüència, la resposta d'aquest públic -avui en la trentena, com a mínim- va ser entusiasta. Havien reconegut en el director un dels seus: un nen amb la disfressa d'adult.

Una pel·lícula amb ànima

ASuper 8, J.J. Abrams fa un hàbil reciclatge de l'herència cinematogràfica que Spielberg va esculpir durant la dècada dels 80. No és el primer: fa unes setmanes s'estrenava Paul , un film d'ambicions molt diferents a Super 8 però que també enfonsava les urpes en el llegat spielberguià. La pel·lícula d'Abrams continua aquesta tendència i, fugint de revisionismes, certifica la vigència del model reproduint-ne els trets bàsics: la barreja d'humor i tendresa, l'aventura com a ritual de pas adolescent i la convivència del que és extraordinari amb el que és ordinari, és a dir, la ciència-ficció d'alta volada i el retrat precís de la vida en una comunitat qualsevol dels Estats Units.

A més, el responsable de la sèrie Perdidos i cintes com Missió impossible 3 i Star Trek hi afegeix un element de collita pròpia: l'espectacular criatura alienígena, de fugissera presència i un disseny evocador del monstre d'un altre film produït pel mateix Abrams, Monstruós . El còctel és arriscat, però funciona. Sorprenent, quasi millor en el vessant sentimental i emotiu de la història dels nois que en els escarafalls digitals de les espectaculars seqüències d'acció. Super 8 té el que avui es troba tant a faltar en el cinema fantàstic contemporani: ànima. Personatges creïbles, un relat equilibrat i un pòsit dramàtic que sura per damunt dels efectes especials. Si el clímax final esdevé un pèl mecanitzat i previsible, és una cosa que, al cap i a la fi, se li pot perdonar.

Més continguts de